gràcies...

Vaig deixar la "meva" classe, després de mooooolts anys de fer el mateix cicle.

Vaig tenir grups de tota mena. El dol ha sigut llarg, he plorat molt i m'he sentit sovint sola.

Encara avui, com molts altres dies, al matí, a la tarda o dins l'escola, trobo pares/mares de nanos que han sigut "meus" i m'emociono quan m'abracen després de preguntar-me com estic, com em sento, i a veure què faré el proper curs. Sé que m'ho diuen de cor. Noto la seva proximitat, el seu alè, la seva estima.

Això ho gira tot, i em fa sentir que tinc sort. No tot cau en sac foradat. Ells han notat que jo m'estimava els seus fills, i jo sé que ens guardarem sempre un gran apreci.

Avui n'he pogut abraçar uns. Sé que sempre serem propers. Gràcies!