10 de novembre 2013

l'adéu definitiu

No puc posar-me al lloc dels pares, germà, oncles, tietes... que ja des de dilluns s'han anat acomiadant de tu. 


Els teus amics i companys d'escola, de futbol, i molts somiatruites, ens/ s'aferraven a allò dels miracles possibles...



Molts missatges de suport, moltes paraules boniques que surten de bons cors. Malgrat tot, la crua realitat és que deixes la vida amb només 16 anyets. Deu ser que quan toca, toca, com diu la gent, per molt injust que sigui.



Allà on siguis, Adrià, cuida'ns. De moment, per molt que diguin, hi ha desconsol. 

7 comentaris:

Oliva ha dit...

LA MORT D'UN JOVE,ES LA NEGACIO DE CUALSEVOL SER SUPERIOR.

Carme ha dit...

Molt desconsol hi ha d'haver ... Per un noi de 16 anys, no pot ser d'una altra manera.

joan gasull ha dit...

he escoltat coses des del dia de l'accident, malauradament res ha estat possible per salvar-lo.

McAbeu ha dit...

Poca cosa més que el desconsol et deixa una notícia així.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Massa notícies d'aquestes, últimament

sa lluna ha dit...

Ningú la vol, ni l'espera, injustament es porta per davant a qui té tota una vida per viure. No hi ha consol.

Aferradeta, nina

Josep ha dit...

Zel, he vist a molts pares trencats per pèrdues que produeixen aquest dolor, jo mai m'he enfrontat a un mal així, tan gran que només et deixa dues alternatives: o t'agafes a l'amor o et quedes mort en vida. Apostar per l'amor, que és el mateix que apostar per la vida, requereix aquest treball interior que ens transforma tant com als cucs de seda a papallones.
El procés és llarg, tan llarg com el dol i més. Però com tots els grans viatges s'inicia amb un primer pas. Aquest primer pas és la voluntat de tirar endavant, sense regatejar llàgrimes ni esforços. I em refereixo a aquesta voluntat silenciosa i profunda, més fort que nosaltres.
Un petó.