Falta menys, falta poc, falta molt
sigui com sigui
sento l’orgull de ser del país que sóc
de tenir els poetes, els escriptors, els
cantaires...
de tenir els fills que tinc,
els amics que tinc, els veïns que tinc
i mentrestant... jo també em miro amb amor la
nostra terra
i m’afegeixo als cants.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la
rella damunt els records,
he mirat
aquesta terra,
he mirat
aquesta terra.
I servo el desig de viure un demà
en el que pugui mirar el meu govern
i sentir el mateix orgull que sento
cap a la gent anònima que ens ha dut fins aquí.
4 comentaris:
Per això falta molt i molt, em temo. Per sentir orgull de la gent no hem de córrer gaire, fem mèrits sobrers. Però ja vam sentir orgull del govern i ens han acabat avergonyint, de moment de manera moderada, però la campanada pot venir dilluns si no anem a rebentar les urnes.
Et torno a aplaudir el post, Zel... orgull del país que som i orgull de la gent que som... I endavant!!!
A veure si anem a totes!!!
demà ha de ser un dia que recordarem sempre, com el primer petó.
orgull sí i la mirada ben alta i ben neta!
Publica un comentari a l'entrada