per escriure, un s'ha d'haver adonat d'alguna cosa

Visitant blogs amics, un arriba a conéixer realitats i pensaments propers, situacions comunes i planeres que si ets un esporàdic potser se t’escapen, però si vas seguint, en resulta una proximitat tendre i afectuosa.
He llegit que algú té un alien a casa, un virus resistent.
He llegit les motivacions del sí o no a la mani d’avui.
He llegit: “perquè no calleu tots” i he pensat perquè no escolteu d’una vegada.
He llegit: vull el mateix status de Portugal, també ibèric.
He llegit una carta als Reis.
He signat la campanya del no als transgènics.
He llegit que, per escriure, un s’ha d’haver adonat d’alguna cosa.

Tot plegat em porta a escriure aquest post.

Estem entestats en una mena d’espiral cridanera que no escolta ningú, o poca gent.

Els polítics no ens escoltaran mai, i de fet aquesta és una part de la seva feina, perquè allò que canvia el món, no són els polítics.

Allò que ha de fer canviar el món som nosaltres, la gent planera, de a peu. Som nosaltres qui hem de fer la revolució, com sempre ha sigut.

La revolució surt del poble, només de les persones sorgeix el canvi possible, només nosaltres, la gent de baix, podem fer la transformació real, canviar la merda que ens envolta per una realitat bona, agradable, solidària, que s’escampi com una taca d’oli.

Llavors, quan siguem tan resistents com aquells virus que us deia, (que són els més petits, els insectes, els qui científicament tenen més capacitat de resistir, crear defenses, subsistir a les adversitats i als atacs), doncs quan comprovin que som així de resistents, els polítics per collons hauran d’escoltar i fer el que han de fer si es volen aguantar, donar veu a qui els apreta, el poble, la gent.

Finalment, sense nosaltres, no són ningú. Qui els dóna el poder? La gent, els vots. Però els vots no fan canvis, si nosaltres no canviem la nostra escala de valors. Si ens deixem comprar (posem per cas per una adequada dotació econòmica) i malbaratem els ideals, mai tindrem un país nostre.

Els hem d’obligar a reconéixer que ho han espatllat tot, els hem d’obligar a no cometre més atrocitats darrera la força de les lleis que ells sols s’empesquen, els hem d’obligar a reflexionar, a no cometre més barbaritats, a no amagar les veritats.

Hem de ser autèntics virus atacant amb la força que tenim, la força de la veritat, dels drets que ens han robat, la força de la bondat, de la sinceritat, de la solidaritat. La força d’un país rau en la seva gent, no pas en els seus polítics.