noves dades Fundació Bofill

Extracte de l'estudi del professorat. Document sencer aquí
Us el podeu descarregar tot en format PDF
No penso fer cap comentari.
(Ah, sí, que ahir va ser el post 200, avui 201, si m'ho juren, no m'ho crec)

Les dades sobre les ràtios d’alumnes per professor confirmen, l’augment important de la plantilla de professorat, de manera que en quinze anys s’ha passat de 18 alumnes per mestre a 12 a primària, és a dir, una reducció aproximada d’un terç.

Pel que fa a la secundària, l’evolució seguida durant aquests mateixos quinze anys és força equivalent, amb la diferència que aquí el nombre d’alumnes no ha disminuït pas, però tot i així l’increment de la plantilla és força més notable que a primària, amb un creixement que supera lleugerament el 60%. Les ràtios, novament, reflecteixen aquesta tendència amb una reducció també equivalent a una mica més d’un terç, havent passat de 14 a 9 alumnes per professor a la secundària.

D’altra banda, a l’ensenyament secundari privat, la joventut entre el professorat encara és un fet més clarament accentuat. Si la majoria de professors del sector públic es concentraven en la franja d’edat de 40 a 49 anys i de 50 a 59 anys, al sector privat més del 40% tenen entre 30 i 39 anys. De fet, el percentatge de professorat que es troba a la franja de 50 a 59 anys d’edat és només del 15%. Així mateix, hi ha pràcticament un 10% del professorat de secundària que té 30 anys o menys, davant del 3% dels que presenten aquesta mateixa edat en el sector públic.

Entre els diferents elements que intervenen en les condicions laborals, la satisfacció mostrada és, en primer lloc, pel seu calendari laboral i, seguidament, per l’estabilitat laboral de què gaudeixen. En canvi, a l’altre costat del rànquing veiem que allò que menys els satisfà són les possibilitats de promoció professional que tenen al llarg de la seva carrera i les possibilitats de progressió salarial.

En relació amb les ràtios, les dues figures següents mostren les corresponents a l’ensenyament primari i secundari obligatori (centres públics i privats) i indiquen el valor mitjà per als països de l’OCDE. Pot observar-se que en ambdós casos els valors espanyols estan situats lleugerament per sota de la mitjana i a Catalunya són encara inferiors (Menys alumnes per aula que a Europa). Cal dir que en la major part dels casos, són inferiors als que presenten països els resultats dels quals en els exàmens internacionals com ara els PISA acostumen a ser significativament millors.

La descompensació ve donada pel fet que el nombre d’hores lectives d’un professor de l’escola privada és molt superior al de la pública, de tal manera que per tal de cobrir la mateixa necessitat d’hores d’escolarització d’un alumne, independentment de si aquest pertany a la pública o a la privada, l’escola pública necessita molt més professorat. A l’etapa de secundària la diferència de jornada lectiva encara s’accentua (18 hores són de facto 16 hores a la pública i entre 24 i 17 a la privada).

A simple vista pot observar-se que Espanya es troba en el terç dels països on el nombre d’hores netes de contacte és més baix. Tant a l’educació primària com a la secundària obligatòria els valors espanyols són inferiors a la mitjana de l’OCDE, particularment en el cas de l’última. Així, en l’educació primària la diferència equival a un 2,9% menys d’hores de classe i situa Espanya com el cinquè país europeu amb un valor menor, després de Bèlgica (Flandes), Finlàndia, la República Txeca i Luxemburg.

Curiosament, a la secundària obligatòria aquesta diferència augmenta fins a arribar a un 12,4% i, de nou en el context europeu, permet afirmar que Espanya és el país amb una xifra més baixa d’hores de contacte després de Finlàndia, Hongria, Suècia, Noruega i el Regne Unit. En definitiva, en ambdós nivells es pot concloure que el volum d’hores docents és reduït en comparació amb la mitjana de l’OCDE i contribueix a l’establiment d’unes condicions laborals més favorables en el context internacional. A Catalunya les hores netes de contacte són lleument superiors, tot i que continua havent-hi força diferència entre la primària i la secundària: 888 hores a primària i 666 a secundària.

En ambdós nivells educatius els estadis salarials d’accés a la professió, és a dir, el primer sou que es rep, són comparativament molt alts a Espanya (un 23,4% i un 28,% més que la mitjana de l’OCDE). No obstant això, aquests diferencials tan positius es redueixen a mesura que s’avança en la carrera, es dilueixen a la meitat (com s’acaba de veure quan han transcorregut quinze anys de carrera) i es recuperen mòdicament a l’acabament, ja que llavors els valors espanyols augmenten les seves diferències respecte als valors mitjans de l’OCDE, fins a esdevenir un 8% i un 12% superiors en la primària i la secundària, respectivament.

8. CONCLUSIONS I RECOMANACIONS
Quin és el diagnòstic que aquest estudi fa del professorat de Catalunya? Tot i que és difícil de resumir la complexitat de la situació, hi ha quatre aspectes que sobresurten:

• una definició i configuració de la professió, tant del sector públic com indirectament del concertat, que beu encara d’una concepció tradicional de la funció pública de l’ensenyament, la qual alguns qualificarien d’ancorada en el passat;

• una situació material dels docents que, en molts sentits, se situa a la banda alta a escala internacional, tot i que no tant a escala espanyola, i que és millor a la secundària que no pas a la primària, i a la pública que no pas a la concertada;

• un nivell de satisfacció marcat per una valoració indiferent, que demostra un certa inèrcia i, al mateix temps, una manca d’il·lusió d’una part significativa del professorat; i, finalment,

• una manca de vinculació entre les polítiques sobre la professió i les necessitats i els resultats del sistema educatiu del país.