un conte

Aquest és un conte antic, un conte d'abans, un conte de casa, que segur té d'altres versions arreu del món. L'adaptació és meva i lliure. Hi ha feina a llegir, però tinc dia d'escriure cosetes, preparant-me per demà, escriure uns pensaments que voldrien ser un petit vers, en un moment de ... no sé, en un moment.

En Celdoni i la Celdònia es casen. S’agraden, s’estimen, però els dos tenen al mateix defecte. Més ben dit, dos defectes, dos. La mandra i la tossuderia.
Després de la festassa, al poble, tothom torna a casa. És que hi havien anat tots, a bodes, pels pocs que eren...
L’endemà, que en aquell temps no hi havia viatges a Cancún ni a Punta Cana, s’aixequen a casa seva, esmorzen, i després d’esmorzar, diu en Celdoni:
-Dona, despara taula i renta els plats.
-Marit, no ho faré pas, ja l’he parada, jo.
-Ja pots posar-t’hi, que no és pas cosa meva, això de rentar plats.
-Posats a dir, meva tampoc. Per mi, ja està bé, si tu no els rentes, jo tampoc.
Que sí, que no, que tu que jo, discuteixen com beneits. Finalment, emprenyats d’un no dir, arriben a una solució salomònica.
-Molt bé!-diu en Celdoni-, el primer que enraoni, renta els plats!
Ben convençut, ho va dir, qui fa callar una dona?
-Fet, doncs! -diu la Celdònia- El primer que parli renta els plats.
No sap amb qui se les heu, pensa ella que a tossuda no la guanya ni el Mariano.
La Celdònia i en Celdoni, després de tot el dia de no dir ni amén jesús, se’n van a dormir. L’un i l’altre, pla que els ho haguessin dit, volen tant sí com no sortir amb la seva. Per no caure en la temptació d’obrir la boca, no s’aixequen l’endemà al matí. Ni al migdia. Ni a la tarda. De nit no paga la pena aixecar-se, així que tampoc.
Al cap d’un parell de dies, els veins, més aviat els pares i germans, es comencen a amoinar. Els pares d’un i l’altra van a trucar, però res.
-Coses de jovent –diuen- S’hi han posat de valent!
L’endemà tampoc surten. Prou que al llit s’estaven reconsumint de ganes de menjar, que per d’altres coses no tenien esma. Però parlar? Ni un mot, amb el munt de plats de la cuina... Amb aquestes els pares farts de trucar, van a buscar el serraller i li encomanen de desbotar la porta. Quin desori!
-Morts, deuen ser morts, ai valga’m déu...Celdoni! Celdònia!
I ells, a dalt, ulls clucs, tenen el mateix pensar
-Morts? Sí, és clar, morts! Un mort, no parla, oi? - I apreten encara més els ulls.
Els pares i germans van passant, s’estranyen un no dir del pengim penjam i la pols i els plats bruts, ja veuen la tragèdia, i entren a l’habitació...
-Morts! Pobrets, morts i ben morts que són! Ploren mares, pares, el serraller, els germans, els veïns, els padrins de bodes...
-Prou d’endergues, anem a buscar el metge. I posats a fer el capellà...
Arriba el metge, se’ls mira -bon color, llamp me mati! - però ni un mot, per molts clatellots que els dóna.
Arriba el capellà, els canta les absoltes i recomana que els vesteixin per l’enterrament.
-A la meva filla, el vestit de núvia, a ell, el que volgueu.
En Celdoni ja té el renec a frec de llavi... -calla, calla que et tocaria rentar els plats Celdoni... - i no diu res.
-Ni pensar-ho! -diu la germana- És ben nou i traient alguns farbalans, prou que l’aprofitaré, després del dol, és clar... I fa cara de pena, que se li veu el llautó, i la fan callar...
La Celdònia està ben bé a punt d’obrir la boca –la mala bruixa, m’ha d’enterrar i em vol fumbre el vestit! -
Al cementiri, la cosa s’embolica. Un sol nínxol pagat a l’ajuntament.
-No hi fa res, -diuen- Que no eren marit i muller? Doncs els dos al mateix forat. Ben contents que estaran de ser junts en la mort com en la vida!
-I qui posem a sota? Silenci compartit i tothom pensant la seva.
-Doncs posem-lo a ell, que ella fa de més bon veure!
-Millor que li posem a ella que finalment, és el lloc que li pertoca...

-Això sí que no! El vestit ben arrugat, i per postres que no renta els plats, encara l’hauré de tenir al damunt?

Ara, bona gent, ja podeu comptar i explicar als menuts, el perquè de sempre, les dones rentaven els plats a casa, la juguesca de la Celdònia l’hem pagat durant molts anys.