07 de gener 2008

un conte

Aquest és un conte antic, un conte d'abans, un conte de casa, que segur té d'altres versions arreu del món. L'adaptació és meva i lliure. Hi ha feina a llegir, però tinc dia d'escriure cosetes, preparant-me per demà, escriure uns pensaments que voldrien ser un petit vers, en un moment de ... no sé, en un moment.

En Celdoni i la Celdònia es casen. S’agraden, s’estimen, però els dos tenen al mateix defecte. Més ben dit, dos defectes, dos. La mandra i la tossuderia.
Després de la festassa, al poble, tothom torna a casa. És que hi havien anat tots, a bodes, pels pocs que eren...
L’endemà, que en aquell temps no hi havia viatges a Cancún ni a Punta Cana, s’aixequen a casa seva, esmorzen, i després d’esmorzar, diu en Celdoni:
-Dona, despara taula i renta els plats.
-Marit, no ho faré pas, ja l’he parada, jo.
-Ja pots posar-t’hi, que no és pas cosa meva, això de rentar plats.
-Posats a dir, meva tampoc. Per mi, ja està bé, si tu no els rentes, jo tampoc.
Que sí, que no, que tu que jo, discuteixen com beneits. Finalment, emprenyats d’un no dir, arriben a una solució salomònica.
-Molt bé!-diu en Celdoni-, el primer que enraoni, renta els plats!
Ben convençut, ho va dir, qui fa callar una dona?
-Fet, doncs! -diu la Celdònia- El primer que parli renta els plats.
No sap amb qui se les heu, pensa ella que a tossuda no la guanya ni el Mariano.
La Celdònia i en Celdoni, després de tot el dia de no dir ni amén jesús, se’n van a dormir. L’un i l’altre, pla que els ho haguessin dit, volen tant sí com no sortir amb la seva. Per no caure en la temptació d’obrir la boca, no s’aixequen l’endemà al matí. Ni al migdia. Ni a la tarda. De nit no paga la pena aixecar-se, així que tampoc.
Al cap d’un parell de dies, els veins, més aviat els pares i germans, es comencen a amoinar. Els pares d’un i l’altra van a trucar, però res.
-Coses de jovent –diuen- S’hi han posat de valent!
L’endemà tampoc surten. Prou que al llit s’estaven reconsumint de ganes de menjar, que per d’altres coses no tenien esma. Però parlar? Ni un mot, amb el munt de plats de la cuina... Amb aquestes els pares farts de trucar, van a buscar el serraller i li encomanen de desbotar la porta. Quin desori!
-Morts, deuen ser morts, ai valga’m déu...Celdoni! Celdònia!
I ells, a dalt, ulls clucs, tenen el mateix pensar
-Morts? Sí, és clar, morts! Un mort, no parla, oi? - I apreten encara més els ulls.
Els pares i germans van passant, s’estranyen un no dir del pengim penjam i la pols i els plats bruts, ja veuen la tragèdia, i entren a l’habitació...
-Morts! Pobrets, morts i ben morts que són! Ploren mares, pares, el serraller, els germans, els veïns, els padrins de bodes...
-Prou d’endergues, anem a buscar el metge. I posats a fer el capellà...
Arriba el metge, se’ls mira -bon color, llamp me mati! - però ni un mot, per molts clatellots que els dóna.
Arriba el capellà, els canta les absoltes i recomana que els vesteixin per l’enterrament.
-A la meva filla, el vestit de núvia, a ell, el que volgueu.
En Celdoni ja té el renec a frec de llavi... -calla, calla que et tocaria rentar els plats Celdoni... - i no diu res.
-Ni pensar-ho! -diu la germana- És ben nou i traient alguns farbalans, prou que l’aprofitaré, després del dol, és clar... I fa cara de pena, que se li veu el llautó, i la fan callar...
La Celdònia està ben bé a punt d’obrir la boca –la mala bruixa, m’ha d’enterrar i em vol fumbre el vestit! -
Al cementiri, la cosa s’embolica. Un sol nínxol pagat a l’ajuntament.
-No hi fa res, -diuen- Que no eren marit i muller? Doncs els dos al mateix forat. Ben contents que estaran de ser junts en la mort com en la vida!
-I qui posem a sota? Silenci compartit i tothom pensant la seva.
-Doncs posem-lo a ell, que ella fa de més bon veure!

-Millor que li posem a ella que finalment, és el lloc que li pertoca...

-Això sí que no! El vestit ben arrugat, i per postres que no renta els plats, encara l’hauré de tenir al damunt?

Ara, bona gent, ja podeu comptar i explicar als menuts, el perquè de sempre, les dones rentaven els plats a casa, la juguesca de la Celdònia l’hem pagat durant molts anys.

17 comentaris:

Mon ha dit...

ep que torno..1 ( he canviat l'ull per la garrofa, per tu)

Joan deu Peiroton ha dit...

Doncs, no. A can Joan, el que renta els plats sóc jo. Que si nó, no faria res a casa, segon els pròpis mots de la meva dona. Ella va decidir que no necessitàvem cap màquina, que la màquina era jo. Ara bé, per dir-ho tot, m'encarrego solament dels plats no massa complicats de rentar, clar, perquè no cal exagerar, sóc dotat d'un circuit neuronal rentador prou limitat :))).

Rita ♫ ha dit...

jajaja
¡Que cuento, Zel!
El colmo de la tozudez.
Besitos

Jo Mateixa ha dit...

Ups, quina historia nena, m'hi enganxat ben enganxada, no la coneixia pas.

A casa meva la cosa no va aixi, qui cuina no para ni despara taula, i rentar els plats...be, això ja ho fa el rentaplats :-)

Petonets dolça!!!!!

LlunA ha dit...

Un conte ben curiós. Quina sort que a casa meva els renti el rentaplats, jejeje

barbollaire ha dit...

dona...
no em crec una excepció... a casa cuino, rento plats (donant un cop de mà al renta vaixelles), faig bogada...
el que més mandra em fa és planxar...

per cert vaig a veure com tinc els opar que encara es cremarà!! jajajajaja

petonet dolç ;¬)**

Carme R ha dit...

Jo tampoc el coneixia el conte, i m'ha agradat. Persort les coses van canviant, ja veig que tenim una pila de nois ben mavcos que renten els plats.

dimoniet1960 ha dit...

Jajaja... quin conte més divertit (malgrat les conseqüències que va tenir la historieta aquesta per a les dones)
;)

Per sort en els temps actuals tenim aquest meravellós invent del rentaplats i, a més a més, som molts els homes que tampoc ens cauen els anells si hem de rentar uns quants plats a mà.

mossèn ha dit...

curiós ... salut

Joan deu Peiroton ha dit...

I la música toca !!!! Molt bona l'habanera yanquí...

Henry The VIII ha dit...

Prolífica blogger, maco el conte. Bon dia.

rosa ha dit...

molt bo....
a casa renta el rentaplats...però clar qui posa les coses dins?

robelfu ha dit...

jaja m'agradat mol a casa ens turnem pero cuasi ve senpre en toca ami.
un peto maca

Tondo Rotondo ha dit...

Quan s'enceta la vida en parella ja passa això... que es va ajustant el món ideal amb el món real, qüotidià.

Arare ha dit...

M'ha agradat molt! Ara ja no s'estila, explicar històries d'aquestes, no semblen ser políticament correctes, però a mi em continuen agradant! Un petonet.

Striper ha dit...

EI xiqueta que jo tinc cara de no se pas, i rento els plats aixo si sempre em diuen que tiro molt sabo.

Waipu Carolina ha dit...

Y a mis chicos les enseñé a lavar los platicos desde chamitos mijita!!! por que si no...con 4 hombres ya ves tú?

Molt maco...Un petó