Tot venint de ca la Carme
ancorats a l'hivern
tinc records només meus
lligats al no res que és el passat
per molt que m'hi escarrassi
no seran, que ja no són...
una mica d'angúnia del primer fred
un punt de joia de la neu
una boira polsosa que em recorda els somnis
i res més, només el foc i jo
sentint el vent trencant silencis
curiosament la pau la porta el fred
potser el pressagi d'una mort certa
mandrosament un s'hi acostuma
ja ho té això de fer-se gran
i tanmateix, hi guanyes
3 comentaris:
estás melancólica,toca el corazoncito el poema.
No hi ha cap silenci
com el de la neu.
En la claror
silenci lluent,
en la boira
silenci amagat,
a la nit llum de silenci.
No hi ha cap silenci
com el de la neu.
I tens raó, Zel, tanmateix ho guanyes fent-te gran. I me n'alegro que sigui així.
per fi un bri de poesia als teus post, has començat mes be l'any, petonets
Publica un comentari a l'entrada