dia de tot una mica

Casum la santíssima col verda! (renec en do major de l’avi Siset).

Ai, las, any nou, internet com l’any passat.

Aquests dies, com que tothom deuria anar atrafegat, la cosa anava psèèè, però es veu que avui, que ja tothom té els regalets i a molts no els deuen agradar, apa, enganxats a la xarxa...

Els de Barna deuen tenir rodalies a can pistraus, però aquí, a Viladamat (que avui hem sortit a “la Vanguàrdia”, uns reis sense presupost però amb molta il.lusió i missatges personalitzats), aquí ens falla l’alta velocitat, i la mitjana i la baixa. Cada dos per tres es desconnecta, i apa, a tornar-hi que no ha sigut res.

Quan els meus fills eren petits, els reis els deixaven coses com ara aquestes, jocs de fusta, jocs d'enginy, playmòbils.... Pobrets, estaven molt contents mentre no anàvem a casa dels cosins. Normalment, es trobaven un piló més o menys com el seu, però tot elèctric o amb piles, amb llums, sorolls, pistes de cotxes en una supermaleta...

Acabava que em sentia molt malament. Jo prou ho comprava ben convençuda, però noi, el que enlluerna, enlluerna, i els nens, ja se sap... Al cap d'un parell d'anys vaig optar per posar alguna coseta així com un robot amb fum i tot, també una pista amb cotxes... Llavors normalment s'acabava plorant, perquè (no em digueu que no), com més "modern", més fàcilment s'espatlla.

Una casa semblant a aquesta, però sense tant "parament estil colonial", amb una família de conillets, encara és a casa i no la puc llençar. I cada vegada que remenem per fer endreça, ganàpies com són, s'emocionen quan troben ninotets, el vaixell pirata (que ja hem deixat per inútil, que no el sabem muntar i ha anat a parar a mar)... Encara guarden el pianet de quan eren gairebé nadons, d'aquells d'un any que feien musiqueta empaquetada i també permetia tocar tu en una sola escala.

Avui, m'he adonat que, malgrat tot, no ho vaig fer tan malament, (dic "jo", perquè sempre ho he fet jo sola, això d'anar a comprar regals). Han arribat de matinada i han vist la taula plena de paquets. M'han mirat somrient i jo els he dit...(adverteixo, és un diàleg de còmic, tenint en compte que tenen 21 i 15 anys)

-Au, va, obriu aquest, sisplau!

-Ara, mama? (rialla tonta a la cara)

-Va, sí, que em fa il.lusió!

Els dos alhora, han obert un paquet igual. Un pijama del Barça per cadascun. Cara més tonta encara.

-Uuuaaaalaaa, mama, com mola! (veus a duet, es despullen al menjador, es posen el pijama, es miren somrient amb més cara de tontets emocionats, es toquen i s'abracen, em miren...)

-Quin tacte, que guapuuuu, com molaaaa...

-Us va bé? No es massa gran el teu, Bernat? I el teu, Arnau, va bé? (La mateixa talla, però ho he de preguntar...)

-Que va, que va.... de conya, mama! Anem a dormir, Arnau? -Sí, va, anem tete- diu l'altre amb cara de ganàpia fent de nen petit de broma-

-Bona nit, mama, gràcies!!!- jeje, jiji, riem ara tots tres com tontets... Pugen, baixen, més bona nit... les sis de la matinada...

Petons a dojo. Què més vull? Aquest matí m'han trucat que a veure si tornava a casa o no, "que ja tardes amb els tortells..." M'han esperat per obrir els paquets, asseguts de costat, i m'he emocionat, tan grans, i encara la il.lusió pot més que tot. El millor regal del dia, ells.