la vaga de mestres (alguns, diuen)

La vaga d’aquest dijous deixa força gent perplexa. El cert és que si ens refiem del que diuen els mitjans de comunicació, poc se’n pot fer ningú la idea de què es tracta i si s’escolta un o altre col.lectiu, evidentment tothom escombra cap a casa, que això és llei de vida.

I tot i això, ni tan sols des de dins em sembla (modestament) que hom té clar quins objectius es marquen els possibles, que no aprovats, canvis.
Alguna vegada he deixat dit per aquí que tinc exàmens. Estic fent psicopedagogia, gairebé acabant ja. I és gràcies a haver fet unes quantes assignatures de lleis passades i presents, aprovades o no, i sobretot una que es deia “Avaluació de Centres, Programes i Professorat” i la de “Polítiques educatives i Innovació del Currículum” que puc més o menys entendre què es vol fer, què hi ha a l’esperit de la llei. D'haver llegit tants resultats d'estudis d'aquí i d'allà, fets per gent molt diferent.
D’anys cap aquí, són molts els docents i els centres que demanen més autonomia. D’altra banda sabem també que mals o fluixos resultats es justifiquen dient que falten mitjans i autonomia dels centres.

L’autonomia s’entén com la capacitat de dissenyar uns objectius pel centre, marcar en forma de Pla de Centre (P.Educatiu) allò que hom prioritza, decidir com dur-ho a terme, preveure els recursos i explicitar uns plans d’actuació, sempre definit en l’entorn de l’escola i segons les necessitats de l’alumnat i les famílies i que va molt més enllà de l’ensenyar determinats conceptes, d’impartir un currículum, que això ja ve marcat a nivell estatal en mínims i s’acaba de definir a nivell autonòmic, fent el desplegament de la llei d’educació, suposa una certa filosofia d'escola.

Per poder exercir aquesta autonomia s’han de tenir els mitjans humans i els recursos materials i personals necessaris. Però també s'han de tenir les idees i els objectius de tot el col.lectiu del centre clars i consensuats.

Aleshores, el que es pretén és professionalitzar els equips directius, reformar la carrera de Magisteri i promoure la formació permanent del professorat d’una banda, i de l’altra garantir la millora dels resultats atenent a la demanda seguida d’autonomia i recursos propis al centre, segons els seus projectes.

Com que això és una serp que es mossega la cua i les “culpes” es van passant d’uns a altres, hom pretén organitzar els centres atenent a:
Els equips directius (els òrgans col.legiats i els càrrecs) han de ser capaços de definir i prioritzar els propis objectius, de manera que si un centre vol implementar una millor atenció a l’alumnat nouvingut, o bé fer un pla d’innovació que promocioni l’educació en les noves tecnologies, o l’educació física... (per posar exemples), les demandes del centre aniran vinculades a la dotació humana i material que procurin una resposta adient als seus objectius com a escola.

En contrapartida, el Departament d’Ensenyament, que es compromet a fer les dotacions, es reserva el dret a “inspeccionar i avaluar” com es gestionen aquests recursos i quins resultats se’n deriven.

I en successives fases, revisar, ampliar o denegar segons el que s’ha fet. Primer problema real. L’Agrupació de Mestres Rosa Sensat, troba en canvi aquest aspecte fonamental.... Per què?

Sembla clar, això suposa una avaluació del centre i del professorat més rigorosa, però entenent que els equips directius són qui en darrer terme han de “rendir comptes” (acountability). Per això alguns ja compten en que qui farà això seran organismes privats, la qual cosa és ara per ara inviable. Només seria possible en aspectes de gestió administrativa, de cap manera pedagògica.

Aquesta concepció té avantatges i desavantatges, és un model que si es fa malament, pot donar diferències substancials entre les escoles, però honestament penso que dependrà molt del col.lectiu docent, de com ens ho muntem per defugir només “l’excel.lència” (model anglosaxó) i passar a “l’equitat” (model finès), de quin esperit de compromís i col.laboració es dóna en els equips docents, que no passi com ara, que en molts centres hi ha hagut veritables problemes per aconseguir que algú vulgui ser director o cap d’estudis. Si faciliten formació i els mestres i professors ens fem l’escola “nostra”, podríem guanyar més que no perdre.

Una mestra jove, que fa substitucions, em deia divendres (després d'un claustre lllarguíssim i pocs acords) que s’havia de fer molta neteja, però tot i això, ella faria vaga, perquè “i si vull anar a una escola que prioritza la informàtica i jo no en tinc ni idea, què, no hi puc anar?, no sóc mestra de Primària, jo?”

És clar, aquest plantejament exigeix estar sempre al dia, cosa que molts mestres procurem fer. D’altra banda, em sembla que els sindicats i el Departament ens han fet un flac favor, per la manca d’informació seriosa i àmplia, uns només expliquen el que no volen i els altres el que volen imposar. Bona gent, els ponts de diàleg fallen.