24 de maig 2008

cura d'egoisme

De tant en tant em vénen rampells.
Avui, no sé ni com, m'ha vingut al cap una pel.lícula que vaig veure als inicis de la meva feina. Jo era una mestra "aprenent" i molts conflictes se'm presentaven, amb tot el que ningú em va ensenyar. Ens la van fer mirar en un curs d'estiu de Rosa Sensat. Vaig plorar, molt i molt.
*
Han passat anys, i avui, quan to ho resolem amb actuacions a flor de pell, quan reaccionem a qualsevol afer com si fos un atac personal, quan l'estimar sol ser sinònim de rebre, donar i regalar, quan la comprensió i l'empatia només la valorem si ens beneficia, quan hem après a reclamar amb gestos violents, quan tot sembla que s'ha de resoldre amb les paraules "greuge comparatiu, indefensió, denúncia, declaració de drets..." desitjo recular i baixar a l'estadi d'abans, molt abans, quan un s'havia de guanyar amb suor i llàgrimes el dia a dia, quan tot estava per fer, i per això, crèiem que tot era possible.
*
Afegit:
Gràcies Jordi, per l'adreça del documental "La classe dividida"
L'he penjat al blog d'interculturalitat, aquí

10 comentaris:

Jo Mateix ha dit...

I en el fons el fons, no segueix igual?: encara tot (allò que mereix el digne nom de tot) està per fer i encara és possible?

Joan Martín ha dit...

Crec, Roser, que estem molt lluny del que fora necessari per arribar a assimilar valors com els que aquesta pel·lícula representen. Crec que no tots els valors són compatibles. Tot el que esmentes -de manera tan esplèndida i sensible- és incompatible amb la competitivitat aferrissada i el reducciosme que suposa valorar molt certes àrees del currículum en detriment d'altres. Mira la música i el seu potencial formatiu (tant poten perquè abasta tots els estrats de la persona), mira l'expressió plàstica i el seu valor creatiu... El que és preocupant no és que estem lluny sinó que ens allunyem sobrevalorant certs aspectes del desenvolupament i maduresa de la persona en detriment d'altres. Bé el que dic a agafar-ho amb pises, hi ha un toc de pessimisme. I el pessimisme deforma tant o més que l'optimisme, la realitat.
Petonets

Cesc ha dit...

Ara no hi ha els mateixos valors i no calen tants sacrificis per a arribar on un vol...les coses canvien si...

Jordi Casanovas ha dit...

M'has fet pensar en un documental que vaig veure fa temps. Es diu "Una clase dividida". L'he buscat al Youtube i hi és:
http://es.youtube.com/view_play_list?p=3EF4E629AB25C3E1

Com una mestra tractava el racisme als anys 70 amb els seus alumnes.

menta fresca ha dit...

hola, la veritat es que no sé ben be el per que no paso sovint per casa teva, pero que diguis a cal mugró que fas por!!! i a sobre entro en el teu blog i comença el vacilón....i hi ha tanta raó en aquest post....

AINA ha dit...

el hombre elefante oi¿ feia temps que no pasaba per aqui. l´egoisme? Crec que es inherent a l´esser humà, diga´m egoista..tb. la vaig veure aquesta pel.li i la veritat es que arriba.. res, que salutacions.

fada ha dit...

Jo també vaig plorar molt i molt. Fa molts anys. I amb la pel·lícula m'han vingut a la memòria persones i llocs que fa molt que van quedar enterrats en algun racó molt amagat de la meva història personal. Uff, me'n vaig a pair-ho. Bona setmana.

Striper ha dit...

El egoisme per desgracia cada cop esata mes viu i per desgracia entre aquuells que deensen altres valors tambe.

Tere ha dit...

Zel,estoy en Salamanca acompañando a mi madre en sus últimas semanas,ahora estoy un poco aturdida,ya leeré con atención porque siempre estás al cien por cien ,eres increíble.Un beso

Carme ha dit...

Tot està per fer, encara, o gairebé tot. I tot és possible també... o gairebé tot.