29 de juny 2008

allò que no podem perdre

Hi ha una saviesa sovint ignorada,
moltes vegades menystinguda,
d'altres no escoltada, que els nostres avis, pares si ja són grans,
guarden pel sol fet d'haver viscut més, i en temps més difícils,
encara que no ens ho sembli,
embolicats com estem en el món de les presses
i les orelles tancades a allò que fou, i que ja no és..
però el que fou, ens ha dut aquí
Aquest somriure encantador, m'ha fet gaudir d'una estona plaent,
i, a més, m'ha regalat amablement les gràcies per un senzill comentari.
Aneu al Blog de Ruskis i llegiu l'entrada del dimecres 25 de juny. L'avi, un savi.
Vaig escoltar no sé qui parlant d'economia,
omplint-se la boca dels bancs del temps, també dits bancs del saber.
Aquesta idea que sorgeix aquí com una alternativa a l'horari continuat,
a poder seguir donant un servei i rebent una compensació, encara que un no estigui en el món laboral actiu, és una proposta ja antiga.
Va sorgir a Orient (Japó i Xina) fa anys,
i els següents van ser els francesos del nord, molts d'ells bretons.
I no era qualsevol cosa. Es tracta, justament, de poder aprofitar tot allò de saviesa i de destresa que tenen les persones grans, sovint jubilades, i que es compten no pas en diners, sinó en hores o períodes de temps.
I cal un registre seriós de qui vol participar en els bancs de temps.
Que tu saps cuinar i algú no en té ni idea, doncs va. Però l'important és que allà ho regularitzen, per tal que ningú s'aprofiti de ningú. Temps per temps. Jo t'ensenyo durant x temps quelcom, tu em dediques el mateix en alguna cosa que a mi em fa falta. Jo no em puc ajupir per treure les males herbes de l'hort, però et puc explicar com es fan les mandonguilles a l'antiga. Jo et puc també vigilar els nens, i tu em portes amb cotxe a la visita del metge.
Així es cobreixen un munt de necessitats de la gent gran, que alhora no veuran que ningú els tracti de manera "caritativa", no es senten cap destorb, perquè donen quelcom molt valuòs a canvi.
Perquè, no heu vist mai una mirada d'una persona gran desvalguda, quan alguna vetlladora/or li diu "vinga maca, aixeca aquest culet que hem de canviar la roba" Osti, em trenca el cor.

12 comentaris:

Carme ha dit...

Saps, Zel? L'ajuntament de Sant Cugat ha muntat un banc del temps. Porten un control: sempre és una hora per una hora, no importa la feina que fas. A vegades l'hora la rep i la dones mútuament le s mateixe s dues persones, però a vegades es fa un intercanvi més general. Jo dono una hora a algú i una altr atercera persona me la dona a mi. Jo no hi he participat, però sembla que funciona ja fa uns anyets. Sempre m'ha semblat una gran idea i sempre tinc ganes de ficar-m'hi... Ùn dia o altre.

Striper ha dit...

aixo es cultura no el revcull de coneixements i experiencies de generacio darrere cenerecio.

Waipu Carolina ha dit...

Qué post tan maravilloso, me hace emocionar.
Creo que debemos intentar por todos los medios inculcar el amor y respeto a las personas mayores, y no sólo con palabras sino con el ejemplo.
Detrás de toda una vida vivida hay tanta historia, sabiduría, verdades, sufrimiento, alegrías, aventuras y de paso todavía tienen mucho que dar.
Un besote

Tondo Rotondo ha dit...

Una abraçada, Zel!

Cesc ha dit...

I tants que se'n creuen de sabis i molts que callen i no ho demostren i ho són molt més...

RUSKIS ha dit...

ZEL, l´AVI diu:

ROSER;Me semble que tens un cor molt gran per tot lo que me dius,tens tota la rao ,el temps pasa i malhuradament oublidem moltes coses que a tot lo llarg de la vida ,oublidem les vidas perdudas,la sang regada i tot un grapat de sacrificis.
ROSER MACA,jo voldrie fer resposta a tot lo que me dius ,pero solament te dire que veix que tenim les mateixes ideas i una vegada mes per donarme anim,moltes moltes Merces.!!! AGRAIT DE TOT COR I AMB TOT EL RESPECTE UN PETO PER TU I ELS TEUS FILLS.

RUSKIS ha dit...

Zel ets una persona molt amable, i l´AVI, doncs l´AVI em sembla que ha plorat i tot d´emoció...

GRÀCIES PER TOT

menta fresca ha dit...

malhauradament sembla que també es començen a donar(de fet ja existien) casos de maltractaments a persones grans, imagines? brutal.I que dir de la feina? jo amb 51 i 33 de "servei" ara resulta que no tinc experiencia i m'han arraconat fins....uf!Això del banc de temps ja fa temps que se'n parla però sembla que no acava de tirar endavan, oi?

Mon ha dit...

certament es emocionant el teu post, les persones grans tenen encara moltes coses a dir-nos i nosaltres tenim que escoltar-les...des de sota el garrofer mil petons

LlunA ha dit...

M´agrada seure amb un avi i escoltar atentament les seves històries...però falta temps, es veritat...de més petita anava a una residencia d´avis...i seia amb ells...explicaven tantes coses!! Molt maco.

Joan Martín ha dit...

Hola, Zel, demà comento ara passava per saludar-te.
Bona nit, fins demà.

Joan Martín ha dit...

... precisament el dimarts un amic me'n parlava, d'un i d'altre avi o avia del poble on ell va néixer i cada setmana hi puja (a Rocallaura). Reparteix mitja setmana (la laboral) a Tarragona i l'altra mitja (gairebé) al poble. Em contava de la saviesa de, concretament, el pastor (encara n'hi ha!) de l'extrema bondat -deia- de dos solters (una i un) ja molt grans i de com li agrada -al meu amic- escoltar-se'ls, escoltar el recull del saber
elaborat a base d'anys, de molts anys de vida. Potser allí on al temps se li dona una altra dimensió, la de la seva lentitud, té exacte i capgirat sentit la dogmàtica i doctrinària expressió, "el temps és or".
Zel, una abraçada.