incert camíllueixes la pell seca com si fos finesa de nounat
migsomrius, entre teranyines de sal,
mantenint fixa la mirada,
no fos cas que la covardia s’ensenyorís de tu
si no l’enfrontes cara a cara...
i aquests teus ulls, que criden vida...
i les mans, manyaga fàcil... sents la meva?
el cos esprimatxat, la carn, un trencadís...
-tant patir, tant dolor-
fibròs de força fràgil, ferm,
ple de dolçor inabastable farcit de mil dolors
-inacabable lluita-
encuirassat, amaga el ronc profund
que et recorda cada dia qui ets, i no en defuigs...
que cada dia obres els ulls per recomençar somriures
assajats tota la nit
mentre els altres dormen
Aclariment:
Aquesta persona que veieu/no veieu, no és la meva mare. De fet podríem ser germanes.
És una persona coneguda i estimada del nostre món de blogs, a qui he tingut el goig de conéixer, una gran persona que sap sortir d'ella mateixa, malgrat tot, i pensar en els altres més que no pas faria jo, segurament, al seu lloc.
10 comentaris:
Guapa tu no tens que ensayar somriures el
l teu deu ser encantador.
Això és trist, però la teva tasca és impressionant :) salut :)
Agosarada, però tendra i am admiració. Bonica dedicatòria Zel.
es molt maca aqusta dedicatoria, desconec a la persona a qui va adreçada però saben qui la dedica, de ben segur que n'es mereixedora
Bellísimo y conmovedor,está expresado con exactitud y,además,poéticamente¡Eres grande!
¿Atrevida dedicatoria? Pues a mi me pareció sublime.
Besitos y mimos♥♥♥
La teva mare, potser?
Vaig veure que va néixer el mateix dia que jo, però amb 32 anys de diferència.
Paraules agosarades? No. Paraules estimadores ;)
Si en diposites admiració, la dipositem naltros també!
D'acord amb els comentaris anteriors i espero que no et faci mal el cap. Kisses
molt colpidora!
m'ha entrat al cor!
sols fa 13 dies que la mare ens ha deixat! aquests preciós poema em fa reviure i recordar!
Publica un comentari a l'entrada