05 de juliol 2008

buidors

(foto des de casa a les set de la matinada després d'una gran tempesta)
*
hauríem de reescriure-ho tot
-ara que l’esperança ha perdut el nord-
però jo mantinc, amorosament guardat
un darrer somni –sempre n’hi ha-
mantinc, secretament desat
un alè de vida enmig de tanta mort
-mort física, mort d’ideals,
mort d’esperits, mort de lluita-
pressenteixo, estranyament segura,
que ha d’arribar el gran final
-un esclat, dir prou, la veritat-
per retrobar el gran principi
on tot recuperi la seva essència
que ja toca viure i poder-ho fer
-aquest laberint ja és massa grotesc-


endevino somnis en els ulls joves
-s’han d’afartar de ser orbs-
en el seu demà hi encasto el meu,
el nostre únic possible...
sabran que la paraula no serveix
que la paraula ja no és, ni significa...
tanta buidor extrema, cançó sense so,
-la tragèdia i la mentida viuen al mateix replà-
que cap preu és prou alt si l’han de pagar
ells, o tu o jo...
i que paguem amb vida,
amb somnis, amb llàgrimes, amb dol
i veiem el futur més fosc que qualsevol passat
que el pitjor retorna, podrit, però vestit de nou,
que ja no crec que ara mateix sigui cert
que qualsevol nit pot sortir el sol...

16 comentaris:

dimoniet1960 ha dit...

Bonic poema.. bonic, però a la vegada diu veritats ben reals.

Petons i bon cap de setmana!

Striper ha dit...

Prcioses reflexions , precios poema i envidiables sons.

Henry The VIII ha dit...

"El gran final... per retrobar el gran principi" Jo crec que així funcionen les coses, vull dir que quan cauen pel seu propi pes sorgeix quelcom nou i millor. No?

Una abraçada

Cesc ha dit...

Sobretot, que cada nit continui sortint el sol, que cada nit poguem cantar aquesta cançó i omplim de força a la gent que ens ha de fer el relleu oi...

mossèn ha dit...

oh, síiiiiiiii ... salut

novesflors ha dit...

Jo sí que crec que qualsevol nit pot sortir el sol, ho hem de creure, hem de tenir esperança, la necessitem per seguir caminant però, al mateix temps, també crec que "si els fills de puta volaren no veuríem mai el sol" (recordes la cançó?).

Salut.

menta fresca ha dit...

és difícil, a que si? i més amb la feina que desenvolupes i pots copçar més que ningú el que descrius...sort que no et deixes dur i intentes fer alguna cosa per canviar tot això,recodes les disfresses de final de curs?

Venus ha dit...

tens un blog ben maco :)

Maria Jesús ha dit...

M'encanten els teus versos, són preciosos!

LlunA ha dit...

La vida. La vida que no és tant maca com els nostres somnis. Que la realitat és una altra...però hem de viure en aquesta vida i fer que realment el sol surti en tots els moments possibles!

Petonets

Mon ha dit...

Ostres, ostres, ostres que bonic es el poema.....per cert el meu No a telecinco ja l'he possat sota el garrofer. Gracies pel poema, per compartir l'admiració per Miró i veure els estels tal com els veig jo sota el garrofer...petons

Cèlia ha dit...

Jo també penso que farà un gran espetec. Els dinosaures es van extingir i la terra va continuar girant al voltant del sol, sembla ser que van estar 5 milions d'anys (última teoria) per anar-se extingint lentament. Els sapiens sapiens no ho estem fent bé però em sembla que la mare terra se'ns traurà de sobre quan ja quedi ben farta de nosaltres. De greu no me'n sap perquè si analitzo som uns injustícia en aquest planeta blau que ens ha acollit i hem estat desagraïts. Em sap greu quan miro els ulls dels xiquets i xiquetes perquè són molt joves i ningú els ensenya el camí. No tenen la culpa de res però en ser adults seguiran, potser, els passos dels seus predecessors. També em sap greu pels meus descendents, però d'una manera o altra, pequè som pols còsmica navegant per l'univers, espero que la rauxa perduri eternament.
Les teves paraules avui han fet brollar una llàgrima i m'ha deixat el cor ben trist. Jo tampoc tinc esperança però seguiré la lluita fins al final. Això sí que ho tenim els sapiens, energia i força fins al final. I curiositat!

L´AVI ha dit...

BENVOLGUDA ROSER; TU COM SEMPRE TANT AMAPBLE,ME DONS MOLT DE GUST AMB LES TEVAS PARAULES,TE DIRE QUE SI VISC A MEXIC (ja veuras mes endevant amb les mevas explicacions ) I TE DI QUE TU I TENS UN AMIC.!!!
ARA COM A JOIA,SOC UNA JOIA BONA Ó BE UNA JOIA QUE NO TE VALOR.???GRACIAS I FORTE ABRACADE PER TU I ELS TEUS FILLS,I PER QUE NO COM TU DIUS," UN PETUNOT ",MOLTES GRACIAS I FINS LA PROPERA.

RUSKIS ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
RUSKIS ha dit...

Bonic el teu poema Zel, he enganxat el comentari que m´encarrega per tu l´avi...

Per cert que tens uns cambis al blog o m´ho sembla, els meus ulls el veuen d´un blau aixamplat, o és que aquests dies de descans em fan tenir una mirada més ampla hahahaha...

No importa. Semprè és ben agradable entrar en el teu espai virtual...

Petonàs Zel.

Joan deu Peiroton ha dit...

Preciós, el poema aquest!