buidors

(foto des de casa a les set de la matinada després d'una gran tempesta)

*

hauríem de reescriure-ho tot
-ara que l’esperança ha perdut el nord-
però jo mantinc, amorosament guardat
un darrer somni –sempre n’hi ha-
mantinc, secretament desat
un alè de vida enmig de tanta mort
-mort física, mort d’ideals,
mort d’esperits, mort de lluita-
pressenteixo, estranyament segura,
que ha d’arribar el gran final
-un esclat, dir prou, la veritat-
per retrobar el gran principi
on tot recuperi la seva essència
que ja toca viure i poder-ho fer
-aquest laberint ja és massa grotesc-


endevino somnis en els ulls joves
-s’han d’afartar de ser orbs-
en el seu demà hi encasto el meu,
el nostre únic possible...
sabran que la paraula no serveix
que la paraula ja no és, ni significa...
tanta buidor extrema, cançó sense so,
-la tragèdia i la mentida viuen al mateix replà-
que cap preu és prou alt si l’han de pagar
ells, o tu o jo...

i que paguem amb vida,
amb somnis, amb llàgrimes, amb dol
i veiem el futur més fosc que qualsevol passat
que el pitjor retorna, podrit, però vestit de nou,
que ja no crec que ara mateix sigui cert
que qualsevol nit pot sortir el sol...