El Gran Bastaix. Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal.

Ja ho va veure sa mare quan va néixer que era un cavall diferent.
Després de la sotragada, les llàgrimes i la negació, va venir l’acceptació.
I com a bona mare, es va preocupar de portar-lo als centres d’atenció precoç.

Li van fer estimulació neurològica i el van ensenyar a dominar les seves desmesurades capacitats motrius.

Durant els primers aprenentatges, va ser un dels integrats amb èxit. Més tard, el van conduir cap a un cicle formatiu de primer grau. El nom no li agradava a la mare, ni al fill tampoc, s’intuïa un quelcom segregacionista “Ensinistrament categoria Bastaix”
-No s’amoïni, mestressa, -li deien- hi ha d’haver cavalls per a tot en aquesta vida, si tots haguéssin d’arribar a llicenciar-se per “Equitació i Curses de primera”, no tindríem peons per a res. I amb la força que promet, bé podrà fer servei al sector primari.
Com a bon bastaix, va portar i transportar sense descans tota la seva vida. Finalment, el van condemnar i executar sense judici previ per haver aixafat sota les seves descomunals potes un “senyoritu” que el va estomacar de valent quan es va negar a portar els seus baguls de vacances, (encara tenia principis)
La campanya treballadora va fer diana, milers de peüllades van arribar per reclamar per a ell, el “Gran Bastaix”, un reconeixement públic.