18 d’octubre 2008

El Gran Bastaix. Relats Conjunts. Una altra proposta veïnal.

Ja ho va veure sa mare quan va néixer que era un cavall diferent.
Després de la sotragada, les llàgrimes i la negació, va venir l’acceptació.
I com a bona mare, es va preocupar de portar-lo als centres d’atenció precoç.
Li van fer estimulació neurològica i el van ensenyar a dominar les seves desmesurades capacitats motrius.
Durant els primers aprenentatges, va ser un dels integrats amb èxit. Més tard, el van conduir cap a un cicle formatiu de primer grau. El nom no li agradava a la mare, ni al fill tampoc, s’intuïa un quelcom segregacionista “Ensinistrament categoria Bastaix
-No s’amoïni, mestressa, -li deien- hi ha d’haver cavalls per a tot en aquesta vida, si tots haguéssin d’arribar a llicenciar-se per “Equitació i Curses de primera”, no tindríem peons per a res. I amb la força que promet, bé podrà fer servei al sector primari.
Com a bon bastaix, va portar i transportar sense descans tota la seva vida. Finalment, el van condemnar i executar sense judici previ per haver aixafat sota les seves descomunals potes un “senyoritu” que el va estomacar de valent quan es va negar a portar els seus baguls de vacances, (encara tenia principis)
La campanya treballadora va fer diana, milers de peüllades van arribar per reclamar per a ell, el “Gran Bastaix”, un reconeixement públic.

17 comentaris:

Assumpta ha dit...

Magnífic...

Ostres, no sé que m'ha agafat però al final se m'ha fet un nus a la gola...

Sergi ha dit...

Trista història aquesta, un cavall noble, però poc afortunat, i com sempre amb un destí cruel per culpa dels de sempre. Bona història.

Jordi Casanovas ha dit...

uau! l'hipòdrom del mar... per quan el llibre?

Cèlia ha dit...

Els bastaixos tenien molta categoria i eren ben considerats, però pobret ha rebut una estomacada pel fet ser com és... quina història més real!

Mon ha dit...

m'agradat zel estas feta una bona contadora de relats...petons

Musafir ha dit...

Qui no se sent (o s'ha sentit mai) un poc com el bastaix del teu post?

Societat que se'n diu "lliure" i democràtica. Hauriem de fer-nos-el mirar, com se sol dir...

Tant de bo, que un dia no fossin necessaris els monuments per a retre homenatge a ningú per ser simplement "uno más".

Petons!!

Josep ha dit...

Això és dur

Striper ha dit...

Noia un relat magnific..

Carme Rosanas ha dit...

Una faula, molt ben trobada. Pobret!

Jordi Pinyol ha dit...

Això demostra que en el món animal també cal tenir en compte el fet diferencial i fugir dels estàndars de bellesa convencional.

I sobre el post anterior.. m'agraden les magranes, però si ja me les trobo desgranades molt millor. ¿Droperia? Potser sí!
;)

La UOC? Bé, de moment. Vaig fent en plan tranquil, només estic matriculat a una assignatura (periodisme digital). Ja deia en el post que ho comentava que no és qüestió d'estressar-se jijiji.. Avui també he fet el lliurament d'una PAC i la pròxima no em toca fins a mitjans de novembre.

Petons i bon cap de setmana!

novesflors ha dit...

Un relat "protestaire" també està bé.

rebaixes ha dit...

Diguis el que diguis,escriu el que escriguis, fas trenets molt ben apaivagats, que circulen intencionadament per carril o ruera predisposta. bon relat que té vàries lectures. Et felicito.Anton.

Anònim ha dit...

Un pèl dur com la vida mateixa, però demostres que en saps, no en tenia cap dubte, és clar... de vegades em quedo bocabadat que no sé què dir...

Clint ha dit...

una mica de deformació professional sí que hi ha, no? I clar, aquell punt reivindicatiu tant teu!

Barbollaire ha dit...

Doncs és un relat "protestaire" molt i molt xulo, nina...

És que cadascú és "mestre" del que és..
I tu en saps molt d'escriure (i no només protestant!)

Una bosseta de petonets dolços, nina

Oswaldo Aiffil ha dit...

Besos, besos, sólo eso!

Txarli ha dit...

Una altra bonica metàfora. Quin gust llegir aquests escrits teus que tan ens fan reflexionar.
Petons!