el guant (conte i metàfora)

El nen venia de recollir llenya, feia un fred que pelava i carregant el feix, li va caure un guant.

Era un guant preciós, de pèl per fora i d’un color vermell de sang per dins, calentó a més no poder.

El guant va quedar damunt la neu, sol, ben sol.

Un ratolí que buscava amb delit un lloc on arrecerar-se va ullar el guant i, en un tres i no res ja hi va ser dins. –Té,-va pensar-Vet-ho aquí un indret d’allò més calentó!

Una fura que flairava delerosa qualsevol menja, va veure el guant. No sabia ben bé què fer, però va rumiar que n’estava farta, de córrer, va fer un truc suau i el ratolí, amable, li va dir que s’acomodés, això sí, sense fer gaire soroll, que ja s’adormia.

Una guilla, que també passava pel mateix indret, en veure aquella coseta que semblava acollidora, va tenir la mateixa pensada, i, com manda la bona educació, va demanar per entrar. -Si ens ajustem una micona, hi cabrem- va dir la guilla. I sí, la guilla fent-se lloc sense gaire rebombori (cosa de guilles), es va arrapapar dins el guant. Si n’hi estava de calentona...

Poca estona va passar que un llop famolenc i enfredorit veu el guant, i, decidit, demana per entrar, posant el cap a dins (cosa de llops) –No sé si cabrem tots, aquí- diu el ratolí, a qui ja se li havia estroncat el son. -Vés, si us ajusteu una mica més, segur que m’hi faig un lloc- va dir el llop. I sí, el guant estava replè, ja les costures tibaven, un repunt del dit xic havia saltat, però encara va resistir.

En aquestes que passa un ós, un d’aquells grossos, grossos! –Recaram, que hi ha un xic de lloc encara?- Poc que ho semblava, però l’ós, a poc a poquet i amb molta cura, ara una pota, ara una urpa, que s’hi fica i ben entaforat, fa un suspir de content...-Mmhhh, i que calentó és aquest indret...-

El guant, pobret, ara sí que estava a punt, a puntet de petar, però...va aguantar!

Llavors va caure un grill. Sí, va caure, que ja no es tenia dret, ja se sap, els grills, quan fa fred...d’això, es moren, pobrissons... Com que ni veu no tenia, s’hi va posar sense dir res.

Just aleshores, el guant va dir prou. Tot es va esquinçar, i en van sortir a empentes i rodolons tots, tots els animalons...

I així fou, que, allò que no havien fet petar les bèsties més grosses, ho va esbudellar un petit grill mig mort de fred. Quan el nen va tornar a buscar el guant, només va trobar quatre petits parracs. Però, no es va amoinar, l’àvia ja li’n faria un altre de ben igual.

Ara, si us ve de gust, podeu imaginar quina és la metàfora, i què ens ensenya el conte... És que quan no es pot més, i s'està fart d'aguantar, allò fart fins al capdamunt, a rebotir...