la foguera de les vanitats

Avui també faré enfadar a molts.Tenim un mal costum, bé, no un, de fet uns quants.
Un dels primers que se m’acut i em ve sovint al cap, es que la gent gran com jo, i d’altres, més o menys com els qui comenten als diaris, surten a les tertúlies i debats, opinen sobre llibres, escola, educació, política... actuen, pensen i opinen sobre tots els mals socials, i principalment els dels joves, estudiants, mainada i pares novells, sobre una base que donen per certa i que serveix d’argumentació i justificació a tot allò negatiu.

La vaca sagrada feta frase de moda és “els pares són els primers culpables” La segona en el rànquing és “la societat en té molta culpa” La tercera és “L’educació és un desastre” Me'n deixava una, "tots els polítics són iguals"

Pocs, jo diria que ningú, es plantegen un fet tan evident com el que la societat en abstracte no existeix, i alhora tots hi som, que els pares i els seus models no es poden de cap manera generalitzar, i tampoc els joves, ni les escoles, ni l’educació ni res de tot aquest generalisme inútil, que no dóna cap marge d’actuació i està ancorat en el fracàs com a sortida única i irremediable. Un fracàs i una inutilitat que l’únic que provoca és un desasossec i una deixadesa global com a única sortida. Finalment, donem per fet que tot és un desastre i no hi ha res a fer.
Ara teixim un fil que ens unirà amb el món polític. Quan se’ns acut alguna solució, sol ser del tipus “línia dura”, més control, més mà dura, més vigilància, endurir les lleis, cultures que primin competències per ser el millor, el més bo, el més excel.lent, treure’ns de sobre tots els problemes que ens porten els vinguts de fora que només malmeten els espais comuns, són responsables de totes les malifetes i robatoris, són culpables del baix rendiment de la resta d’alumnat, i un llarg etc.

Igualment, la solució passa per il.legalitzar, prohibir, atonyinar, tancar...

Demanem implícitament passar progressivament a un sistema repressiu, tornant amb un sentiment d’enyorança irrefrenable a allò de què “cualquier tiempo pasado fue mejor”

Paradoxalment, no acceptem (jo la primera) les actuacions dels cossos policials i de les mesures controladores i repressives de l’estat, ni les inspeccions, ni el control dels resultats dels alumnes, ni que es doni poder als directors de les escoles per controlar el seu professorat...barrejo tot posant exemples, ja ho sé.

Però tot està dins del gran retorn de fons cap al conservadurisme i el foment dels valors irrenunciables que sempre han sigut la gran raó de la dreta més dura. Ah, ja sé què em direu, que hi ha coses que són bàsiques i no estan lligades a ideologies. Cert. Però si que hi està ben lligat la manera d’aconseguir-les! Tots, i nens i joves primer que ningú, ens retornen amb la moneda i sota el mirall que els hem mostrat.
Permeteu-me doncs, que jo no participi d’aquestes propostes.

Permeteu-me dir, que no crec en el control i l’exigència sense raonament i diàleg, ni que la crítica per la crítica millori res de res.

Permeteu-me dir, que entre la gent d’esquerres i la gent de dretes hi ha d’haver una clara diferència d’orientació i de prioritats.

Permeteu-me dir que no trobo lògic pactar res per presumir d’unitat i al cap de dos minuts sortir al carrer fent d’estrella mediàtica i autoproclamar-se defensor i amo de totes les veritats, menyspreant amb supèrbia tots els qui no són “dels teus”

Permeteu-me dir que estic rebotida de tanta gent amb tanta llengua i tant carisma i tanta merda dins, que a sobre s’autoerigeixen com a únics posseidors de la veritat suprema.

Permeteu-me dir, per enèssima vegada, que hi ha d’haver una gran foguera de vanitats. Sé, que el dia que els qui ens segueixin ocupin els càrrecs, no seran tan rucs, i segurament força millor que els qui hi ha ara. Malgrat ara els trobem inútils. Però no ho són, no tots, el que passa sovint és que el nostre model podrit i malaguanyat no els interessa. I és que la nostra mirada està ancorada al passat, i del passat hem de presservar només allò invariable i vàlid per tots els temps, la veritat, la bondat, la honradesa. Que no sol ser el que ensenyem.