records de la meva prehistòria

He anat al vell hortet de la mare, perquè hi ha un caquier que compartim amb els veins que mai hi són. Són una mena de gent d’aquelles de qui sempre he tingut en una imatge emboirada de “ara sí, ara no, ara sí, ara no...”

De més grandeta, quan l’àvia Lola, (la d’ells no pas la meva, que era la iaia Carme) ja no hi era, vaig anar entenent que tenien molts calers, i la concessió exclusiva de no sé quina peça de no sé quina màquina i que amb allò van amassar una petita fortuna.

El cas és que tenen una casa vella vella, com la dels meus pares abans d’embolicar-se en una hipoteca, i que les cases han quedat allí.

De la seva no en tenen cura, però no la deixen, que és de lloguer i esperen la indemnització per fotre’ls fora d’un lloc que no ocupen. Podrits de pasta, i segueixen especulant. Uns altres que es deuen queixar de la crisi, paraula de moda. Però compartim un arbre.

Ja m’he perdut. Anava a dir que hi he anat a buscar una branca pleneta de caquis per portar demà a l’escola.

Quins records...

La meva mare encara té gallines i pollets en uns atrotinats nínxols fets amb rajols vells.

I jo que recordava el galliner com una possessió que pocs de la meva trepa de l’institut tenien!!!

Però d’això fa tant i tant... Demà és el meu aniversari i m'enfonso a la nit del temps, mentre em miro la nova fornada de pollets que engreixarem per Nadal...

Era petita quan m’entretenia cantant i ballant per les gallines, que m’aplaudien batent ales.

No us puc explicar quants em van llogar (en els meus somnis) per cantar a l’escenari del carrer, que jo imaginava ple de gent aplaudint –me.

(Sempre he sigut somiatruites)

Els conills eren propietat del meu germà, que els portava a la gàbia de les femelles per fer-les muntar. Diu que llavors va entendre això del sexe, pobret. L’hort minúscul d’ara em semblava un camí que s’endinsava a la selva, on collia verdelagues per posar a l’amanida.

El llimoner gros, el cirerer, el pruner i el nesprer han desaparegut.

A la casa nova hi ha un taronger que fa quatre taronges comptades i un llimoner mig bord. L’escanyolit de la casa vella està farcit de llimones.

Hi ha un avellaner que va créixer sol i que fa com els veins, ara sí, ara no, però d’any en any.

Al pati que compartim amb els veïns senyoregen al bon temps les tortugues que es crien soles, una de nostra i dues de seves, que no van criar fins que hi vam posar la de casa.

Tot i així, no podem treure’n cap, perquè ells se n’han fet amos.

Ja veieu, quan els anys inmisericordes van caient del calendari de la vida, t’omplen els records.

El bo que hi ha és que també és l’aniversari del meu fill gran, que va néixer el mateix dia i hora que jo, (ep, amb molts anys de diferència)així que festa doble.

Les taronges, no crec que les poguem menjar encara, són més verdes que un mataparent, però podré portar la foto als búfals...

miratges de verds

reflex de sol tardoral

els anys s'escolen