24 de gener 2009

pels nens que ja no hi són

pels nens que ja no hi són, les flors caigudes.

m’aclapara la tristesa que m’arriba amb el vent
natura ferotge que avui s’ha endut les seves vides
m’arriben els brams de plor i de ràbia
d’uns pares que sense avís han quedat buits
els crits d’uns cors trencats, ferits per sempre més
el dol gelat i blanc que els acompanyarà la resta de la vida
si se’n pot dir vida del que els queda...
no són també orfes ells, essent com és l’amor recíproc?
com s’enyoren les rialles d’un fill, els crits i les rutines...
com entendre la seva pèrdua eterna,
no podem eixugar el seu plor,
avui els ha arribat la foscor just començar el dia...
allò que té la mort, el més dur, és la impotència dels qui queden....
ara mateix, aquest és l’únic que els puc oferir
un llarg pensament, un dol sentit, una manyaga propera...
el meu cor, sempre farcit d'infants, és amb vosaltres.

19 comentaris:

vpamies ha dit...

I on et protegeixes del fort vent? De vegades a casa tampoc ets segur.

Quina tristesa parlar de nens morts, sigui com sigui.

yraya ha dit...

Que pena más grande, pobres criaturas y pobres padres.
Un besote Zel

Cesc ha dit...

És una llàstima que un escrit tant bonic sigui ple de tristesa i parli de nens morts...

Anna ha dit...

M'aclapara la tristesa dels teus mots, m'aclapara el sentiment de perdua, l'impotència dels qui queden és el dolor més gran que és pot sentir.

Avui la natura ha estat un cruel botxí, i jo m'uneixo al teu sentit dol.

Assumpta ha dit...

Crec que, com tu dius, també es pot dir que ells són orfes...

Jo també m'uneixo a tu en les teves paraules.

Ferran ha dit...

Quan la mort arriba sense previ avís i de forma completament inesperada és terrible, però quan són nens qui s'endú fa encara més mal. Per ells... i pels qui els sobreviuen.

Que trobin aviat la força per superar-ho, tant com sigui possible.

Striper ha dit...

La marxa de un infant esel dolor mes gran que es pot patir.

Montse ha dit...

un llarg pensament i una sensació d'impotència davant dels imponderables.

I molta tristesa.

fra miquel ha dit...

M'imagino tornant-me boig, si mai perdés la meva filla. Espero que aquests pares orfes trobin la força per superar la pèrdua.
Comparteixo el dol.

Jo Mateixa ha dit...

Tothom està molt afectat per aquí, es respira un aire diferent, apagat, la gent xiuxiueja pels carrers, no fos cas que algun dels nens morts fos familia d'algún veí proper.

Guaita l'hora que es i el meu carrer es buit de gent, quant de normal un diumenge al matí amb sol això bull de canalla amb pares corrent amb bicicleta.

:-(

Gràcies dolça per les teves paraules, un petonet ben gran!!!!

Efrem ha dit...

Coses que passen, putades molt grans.

nimue ha dit...

quina desgràcia, Zel... quina desgràcia... :(

Anònim ha dit...

LA MORT D' UN INFANT, ES LO MES TERRIBLE QUE MAI POT PASSAR, NO JA A LES FAMILIES, AIXO JA ES ENFOLLIDOR, A LA COMUNITAT QUE LA PATEIX, SI PERD TAN......
JUGANT AMB BCN.

LlunA ha dit...

Aquest vent ens deixa buits, que s´hagi emportat la vida d´uns petits...horrible! Quines coses ens deixa la natura, oi? inexplicables.
Una abraçada

Vicent ha dit...

Una vertadera desgràcia el que ha passat...

He llegit el teu comentari al meu bloc. Gràcies.

Salutacions de mestre a mestra. Des de Xàtiva, per cert.

Mateo Bellido Rojas ha dit...

Hola, Zel.
Siento,igualmente, la pena por la desgracia sufrida en Cataluña. Esas familias no podrán sobreponerse tan fácilmente, porque la pérdida de esos pequeños tiene que ser enorme.
Mis condolencias.
Un beso.

mai ha dit...

Els nens són l'alegria , els somriures i la vida a les cases.
Són moments molt durs .

Sergi ha dit...

Unes frases molt sentides i profundes, Zel.

Tere ha dit...

Lo has expresado a la perfección,esta es una de las desgracias que me aterran.
Abrazos