després del xàfec del matí, una ullada de sol m'ha fet treure el nas al carrer...la pluja m'agrada, si no fos perquè el meu cap la pressenteix i em fa tamborinejar les temples, acords perfectes amb els clop clop de l'aigua quan s'escola per les canals de la teulada
reflexos lluminosos, miralls inigualables, després de tanta aigua cap brutícia esborrona les basses, nítides i clares, el cel, els núvols i les cases a terra (qui ho diria) en perfecta simetria, màgia certa mentre cap peu trepitgi i esborri el miratge...
havent dinat, ve de gust buscar camins, d'aquells que gairebé ningú ressegueix en aquests dies d'hivern, ara sense vent, sense remor, només la de la pluja, i l'aigua, altra vegada, ofereix un regal doble, nítid encara...
arbres tremolosos i esgrogueits, beuen i es gronxen, tranquils i serens, mentre els amics de més enllà, aixopluguen els ocells, fruits volàtils, moments esquerps, qualsevol moviment i fugiran cel enllà a buscar un altre descans, i aviat el son i l'escalfor dels companys
segueixo un camí perdut que mai he fet, però enllà tinc el meu nord, i mentre el vegi, sé que no em perdré, el gegant adormit em fa de guia, m'hi reconec, me'l sé, l'estimo... i sento el cami segur, de terra molla, com si hagués reculat 100 anys enrere, cap torre de llum, cap fil estès, ni cap soroll sota els núvols carregats
es va fent fosc, un arbre encantat, una ma de bruixa em surt al pas, i no em fa por, l'hi veig la màgia i el saludo, i quiet es deixa fer, sap que ha quedat sol, potser de nit s'acostarà als arbres del darrere, el petit exèrcit arrenglerat, només li caldrà travessar un camp tot just verdejant que ensuma primavera.
arribo a Cinc Claus, i em quedo amb la petita ermita, una campana, una finestra, una porta, un xiprer, i poquetes cases ben posades, que aquí estiuegen els de ciutat, no paga la pena que les miri, no són de veres, les han endiumenjat pels forasters...
me'n torno a la rutina, rentar el cotxe, el Barça guanya, els pobres perden, els nens encara ploren, un dia més, un dia menys... avui ja fa tres mesos que ens va deixar el papa...semblen segles sense un petó...
23 comentaris:
Podienm dir colors del aigua jo he passat el dia veien ploure amb Monserrat al fons , i molt a prop, i una llar de foc donant escalfor al davant.
Quines imatges més boniques! Renoven per dins oi? La pluja ja ho té això, ens ordena les idees, ens neteja l'esperit.
Una abraçada!
Gràcies Zel pels teus comentaris en el meu Blogg del Rocar de Tiana. M'esperonen a ser una mica més persona i a estimar-vos cada dia un
xic més.
No, si no dic que no m'agradi la música que fan els Aramateix. Bé, el cert és que no deixa de ser com una continuació dels Brams. Per això als que vam seguir la música dels Brams és normal que ens segueixi agradant la música dels Aramateix.
Del que parlava en el meu post era concretament del vídeoclip. No dubto que darrera d'una gravació com aquesta hi ha un curro de tota una sèrie de gent, músics inclosos, però trobo que els escenaris escollist per fer el videoclip (un pàrking i un supermercat) no són gaire originals i no s'adiuen massa amb la temàtica de la cançó.
Cuida't aquest mal de cap. Sí que és veritat que aquests dies plujosos fan que estem una mica més pansits en general. El cap de setmana passat les ventades, aquests les pluges... ja cansa tot plegat. Però és el que toca en aquesta època. Ja vindrà la primavera i l'estiu!
:)
Petons!
Es cierto que son imágenes de vida,esa de las montañas azuladas como el cielo y esos árboles altísimos me gusta muchísimo,pero también las de cielos grisáceos y qué buena mirada para captar esos reflejos en el agua,sobre todo de esas paredes de piedra.
Abrazos
Evidentment, he llegit ara "l'adéu papa" que desconeixia per ser força nou aquí al teu blog. Una abraçada.
(M'ha encantat fer aquest llarg passeig al teu costat després de la pluja, de debò)
Una abraçada des de la pluja i molt bona setmana de solet,solet, guapa!
L'avantge dels amics blocaires és que t'acompanyem en el passeig, i en canvi no et fem gens de nosa ni entorpim les teves ganes de quietud i solitud.
Molt boniques les fotos dels reflexes a l'aigua, Zel. Molt. I, com sempre, imprescindible llegir-te abans d'anar a dormir!
Molt bona setmana, maca, i una abraçada animosa.
ja veig que la pluja et fa venir malenconia
Precioses imatges...
Una tarde bien aprovechada.
Oyeeee, el anterior post, jo, que maravilla de embutidos, me entró enseguida la gana.
ya sé que en el mundo no tenemos cabida para todos, pero...porqué nos dejará la gente que más queremos?
Y mañana a la rutina diaria, que tengas buena semana.
Un petonet molt fort
Quines fotos més xules, i quina passejada més agradable! Ostres m'ha fet gràcia això d'ajuntar a la mateixa frase tornar a la rutina i que el Barça guanyi, que ben acostumats que estem, hehehe!
Quina foto més guapa del "mamellot" del Montgrí, jejejejeje
Precioses les fotos! Això sí que és un passeig de veritat.
Bona setmana!
uns reflexos genials.
Felicitats , unes imatges genials tant d'exposicio com de originalitat i amb un bon acompanyament escrit.
Després de la pluja com a bons cargols sortim tots a estirar ... alguna cosa. La pluja porta nostàlgia que ens aboca a recordar.
M'hagués agradat de poder fer també aquest passeig.
Precioses imatges !
I la pluja ja ho té això, ens dur la melangia al cor.
En aquestes situacions, es quan t'adones de la relativitat del temps.
Anims Zel!
Estas fotos son un auténtico regalo para el alma. La música, también...
Así que, Gràcies, maca!
Ahhh, y cuando puedas, pasa por la Orilla para recoger algo que han dejado las olitas para vos!
Petons i abraçades!
I es parava el tic tac i al instant continuava... Segueix en tu tot, per que no pot marxar mai de tu. Anton.
Jo també m'apunto a dir-te que són unes fotografíes molt boniques que conviden a passejar per aquí!
Al paisaje le pido que haya árboles y agua. Unos y otros me dan sosiego y paz. El lugar más hermoso está en la cima de una montaña, justo por encima del último árbol, o a la orilla del mar. Quizás por eso mi canción preferida sea "Mediterráneo de J.M. Serrat.
Pdt. De tus rutinas, una me apena, las otras las comprendo, menos que el BarÇa gane. Lo siento soy del equipo rival. Aunque esta temporada reconozco que tu BarÇa lo hace de maravilla.
Un fuerte abrazo
Publica un comentari a l'entrada