04 de març 2009

t'espero


i esperaré tot el temps que calgui
per veure en quin ufanós arbret t’aniràs transformant
t’espero, i t’acompanyaré quan em necessitis
si t’he de donar alè o t’he d’anar peixant...
més enllà d’aquesta primavera hi haurà moltes més crescudes
però ara em toca a mi ser guardiana fidel de la teva gemmada
i preciosa renaixença, més gran, més fort, més valent...
(ets el meu plançó, tu i tots els altres,
tots i cadascun sou únics en la vostra essència)
i jo esperaré, no et protegiré pas de tots els vents, que fan créixer fort i dret... no et tancaré darrera cap filferro, t'hauràs de defensar, i aprendre en les petites lluites... això sí, adobaré tant com sàpiga i pugui
aquest estimat rebroll, que creix, amb els ulls esbatanats,
i em diu, tímidament i amb un somriure
-saps?, he somiat amb tú!

10 comentaris:

Anònim ha dit...

pue et diguin que t'esperen és preciós i res que t'esperi algú com tu i tu esperar a un arbre... :)

Hada Isol ♥ ha dit...

Haces bien en no ponerle alambres que lo limiten ,y dejar que se haga fuerte,de seguro lo será,es precioso lo que has escrito!
Que tengas buenas noches mi querida Zel!
una abraçada!

Carme Rosanas ha dit...

Una metàfora preciosa, que avui entenc ben clarament.

rebaixes ha dit...

Un dia se't obrirà el cor i vessarà l'immens amor que porta i que ara ens va donant a degotall com la fonteta dels Pics, un rajolinet dolç mig entremaliat quan bufava airet i remullava el càntir com si amb aquelles gotes acariciés el ventre d'una mare en estat./ No tens hora perduda, tu viuràs més anys dels que realment arribaràs a tenir, doncs aprofites fins els compasos callats. Quina poetisa tenim que esclat cada dia la nostra racioneta de queviures... Anton.

Garbí24 ha dit...

Sense saber si parla d'algú en concret , es un escrit molt bo . Tots tenim ara a la primavera el nostre brot que cuidar , sempre amb la justa mesura

இலை Bohemia இலை ha dit...

y eso que dicen que el que espera desespera...

Bss

Jesús M. Tibau ha dit...

veure com creix i no espantar-se pel pas trepidant dels anys

rits ha dit...

temps de vetlla!

fanal blau ha dit...

Bona metàfora...
Acompanyament, espera i cura, són probablement les claus del que els cal.

qui sap si... ha dit...

T’imagino zel desconeguda
com una Blancaneus
amb més de tres colles
de nans giravoltant
entre les cames
fent-te omnipresent
amb l’absència
dels teus moments.
Dedicada a remenar
entre taules menudes
carregades de nens
cridant acotxant-te
per escoltat i dirigir...
I si són petits
repartir esmorzars,
netejar...
Però deixem que tothom pensi
que és això, quan en realitat,
només t’imagino descobrint
mons nous amagats en paraules
que encetes novell cada dia,
i la màgia dels nombres
que esclaten
amb tot el que tenen dins
i els contes que sorgeixen
a cada instant
i les bates plenes de pintura
que cerclen personatges imaginaris
en imaginaris encontres
entre el verge paper
i la fantasia del que vol sortir,
tot amb translúcid embolcall
de vocació que a hores d’ara no s’entén
si més no per part de molta gent.