reencarnació

Ara n'estic gairebé segura. En una altra vida, jo era tortuga. Primer vaig pensar que deuria haver sigut gos (gossa, suposo), més que res, per l'afinitat que al llarg dels anys he anat tenint amb aquests animals que de petita em feien por. Ara, no, no me'n fan gens. Fins i tot m'atreveixo a parlar-hi, encara que no els conegui. De fet és un vici molt meu això de parlar amb tothom, tendeixo a buscar contacte amb qui tinc a prop, sobretot en espais tancats, ascensors, sales d'espera, al super...que sé jo, és com si necessités contacte. No m'agrada el posat sorrut cap als desconeguts.

Però, aquesta primavera que he esperat ansiosa veure sortir les tortugues, m'he adonat que segurament hi tinc més semblances internes, o de reacció, com si diguéssim. Perquè també, contradictòria com sóc, m'agrada estar sola.

Sí, m'he adonat que, en espais oberts, m'agrada estar sola. Que quan estic en un estat d'aquests de retrobament amb la natura, si veig algú, giro cua i m'endinso a les parts solitàries. Que si no em convé dir res a segons qui, em tanco dins la meva closca mental i a passeig tot plegat. Que sóc ben capaç de prendre un estat de letargia i després moure'm com una beneita d'aquí cap allà.

I a més, qui diu que les tortugues són lentes? Qui les va matricular, quan volen, en un tres i no res t'han desaparegut del davant. I això també m'agrada a mi, paff! i ja no hi sóc...

Ara mateix, tot i que tinc ganes d'un ritme normal, que n'estic fins al capdamunt de rentadores, de plats, de cuinar, de trobar mitjons, pantalons, calçotets, roba d'esport, plats i gots escampats per casa, em tancaria dins la closca i a viure uns quants dies de solitud ben desitjada.

Res, que, finalment, sóc un cul de malseient, com diu la meva mare. I que em fot una mandra haver d'anar a horari... tan bonic que seria sortir quan vols i tancar quan et dóna la gana...

I vosaltres, ja sabeu o imagineu què ereu? o què voldríeu ser...