els anys passen volant...

Forta com una lleona, fa honor al seu signe zodiacal. Menuda, tota nervi, només pesa set quilos més que quan es va casar, i d’això fa més de cinquanta anys. Capaç d’aprofitar qualsevol peça, manté un principi presumit, i rarament li endevines el gust. Com si tingués sis mans, emprèn tres feines alhora; hiperactiva i amb un bon geni, només se li entelen els ulls quan, en els pocs moments que es permet desconnectar i asserenar la ment, s’adona que està sola.

Acostumada des de sempre a dur el pes de la casa, els fills i tots els maldecaps, li costa entendre que no hagi sabut transmetre com ella desitjaria l’esperit de negació de si mateixa a les seves filles. El fill ja és tota una altra història, tot i que ni conscientment ni inconscient ha volgut mostrar cap preferència, més aviat una pluja de paraules farcida d’adjectius més o menys afectuosos transmeten l’humor o el sentiment del dia, i l’afalag va a repartir.

Tossuda, d’una tossuderia d’abans i de poble, s’afanya a dir que sempre ha escoltat tothom i de tothom ha après, mentre segueix vigorosament qui li està remenant o endreçant la cuina, només per la certesa de tenir tot com ella vol, fins el rentaplats s’ha d’omplir en l’ordre establert, el bo i cert, el seu.

Hi ha qui diu que el posat de l’esquena corbada li ve de mena, no saben pas que a força d’ajupir-se aquí i allà, s’ha acostumat al llarg del temps a redreçar-la poc en un va intent d’estalvi d’energia.

Rondinaire de diumenge pels seus néts, que no saben que aquest és el seu posat de relació amb els de dins: ja ho diuen, no cal fer cap paper quan hi ha sang pel mig, i es vanta de dir el que pensa. Ve d’un temps en què cap paraula podia ferir si es deia a fi de bé. I malgrat tot, els estima fins qui sap on, i sense els seus es voldria fondre. És així. La meva mare. Tant li fa que la feliciti avui com el dijous, que n’és el dia, però avui em ve de gust. Felicitats avui, mama, dijous enyorarem el papa.