fàstic

al carrer de les vacances
dels qui ens creiem que som lliures
el cos s’escalfa, la pell és bruna i el riure dringa...
al carrer de l’oblit
d’eternes vacances obligades sense drets
no hi ha alegria, ni pau, ni sol de lleure...
al carrer de la misèria
un pas més enllà, prou lluny per no veure’l,
el cos s’escalfa, la pell és bruna i la mort passeja
senyora voraç, mestressa de vides
amb bandera de fam i guerres...
als carrers de la injustícia
dominadors amb paraules buides menteixen
mentre parlen sense dir res
de justícia, de llibertat, de drets, de banderes
escanyant amb guants de seda i vestits de mudar,
obren les seves boques fosques, goles de llop
fartes de menjar tot el que roben,
mentre el seu cap malalt d’egolatria
trepitja, silencia, reprimeix

ràbia després de llegir molts comentaris semblants a aquest en un fòrum d'un diari:

"¡Venga ya, hombre! menuda sarta de bobadas rimbombantes. ¿Aprender de la inmigración? no me hagas reir. De la anécdota hizo el ejemplo, el pobre ignorante."