Espanta l’escàndol Millet. S’esquincen la roba i posen tot darrera paraules com la cultura catalana, els grans mecenes i patrocinadors que col.laboren al seu mantenimenst i/o desenvolupament. Surten paraules i frases fetes i buides de gran pes en un diari com ara la classe política, els governs que durant 30 anys l’han agombolat, els mèrits rebuts com a ciutadà que ens honora, demanen que torni la Creu de Sant Jordi... I tots, com xaiets seguim l’onada de la suposada vergonya col.lectiva del fet que un català de nom...etc...
I què, què passa? Un català no pot ser el més indigne lladre i mafiòs que hagis vist en anys? Un català no pot ser un honorat fill de puta? Un català no pot ser un merdós aprofitat que viu del “cuento”? Justament n’estem farcits de catalans que viuen d’això, orfes d’ideals socials, sembla que només ens quedi suposar que “la cultura catalana” ens ha d’unir.
Nosaltres tenim el problema, no pas ells. Seguim pensant en ciutadans de primera categoria, de renom, els suposem totes les virtuts i els donem confiança plena pel fet que siguin un Pujol, un Millet, un Carreras o un Dexeus, posats a dir...grans noms... I encara més, ens deixem portar pel pes d’aquests noms segons prejudicis previs, positius o negatius, un Maragall, un Montilla... i arreu, que dir-se Guardiola també pesa a favor... Si ara sortís un Rossinyol, per dir quelcom, ens afanyaríem a buscar les seves arrels catalanes i compromeses, o no.... noms i resistències...noms i reverències... llavors ens hem de dedicar a plorar els ídols caiguts, i mai ens havíem plantejat si tenien els peus de fang.
Ens neguem a renovar, a donar pas, i seguim alimentant la roda de hàmsters goluts que s’atipen a costa de la nostra misèrable necessitat de líders amb nom, arrelats a la cultura i al país, i els anem ajudant a passar sense cap escrúpol d’un càrrec a l’altre, sempre els mateixos a l’elit, i llavors ens queixem que sempre els mateixos es mengin els grans pastissos de premis, de medalles d’honors... Ja veieu, Laporta a la política, el Barça és més que un club... No em direu que no hi ha certa endogàmia...
I què, què passa? Un català no pot ser el més indigne lladre i mafiòs que hagis vist en anys? Un català no pot ser un honorat fill de puta? Un català no pot ser un merdós aprofitat que viu del “cuento”? Justament n’estem farcits de catalans que viuen d’això, orfes d’ideals socials, sembla que només ens quedi suposar que “la cultura catalana” ens ha d’unir.
Nosaltres tenim el problema, no pas ells. Seguim pensant en ciutadans de primera categoria, de renom, els suposem totes les virtuts i els donem confiança plena pel fet que siguin un Pujol, un Millet, un Carreras o un Dexeus, posats a dir...grans noms... I encara més, ens deixem portar pel pes d’aquests noms segons prejudicis previs, positius o negatius, un Maragall, un Montilla... i arreu, que dir-se Guardiola també pesa a favor... Si ara sortís un Rossinyol, per dir quelcom, ens afanyaríem a buscar les seves arrels catalanes i compromeses, o no.... noms i resistències...noms i reverències... llavors ens hem de dedicar a plorar els ídols caiguts, i mai ens havíem plantejat si tenien els peus de fang.
Ens neguem a renovar, a donar pas, i seguim alimentant la roda de hàmsters goluts que s’atipen a costa de la nostra misèrable necessitat de líders amb nom, arrelats a la cultura i al país, i els anem ajudant a passar sense cap escrúpol d’un càrrec a l’altre, sempre els mateixos a l’elit, i llavors ens queixem que sempre els mateixos es mengin els grans pastissos de premis, de medalles d’honors... Ja veieu, Laporta a la política, el Barça és més que un club... No em direu que no hi ha certa endogàmia...
18 comentaris:
El que ha passat... aquest cas... esclar, no hauria d'haver passat mai, però potser anirà bé per agitar ments, per bellugar posicions i per ajudar tothom veure les coses com són: un xoriço és un xoriço, aquí i a la Xina Popular, com digué aquell.
Ara, que parli la justícia i es repari el mal, en la mesura del possible.
Una abraçada, Zel.
sempre es parla dels "lladres de madriT", dels "feixistes espanyolistes", com si de catalans no n'hi hagués d'això, com si ser català fos una vacuna per al llatrocini o el feixisme, el racisme, la xenofòbia i la mala llet. I així ens va, que donem les claus de casa als més poca vergonyes i a sobre estem encantats que duguin una "i" entre un cognom i un altre. Massa poc! que diria la meva àvia!
A tot arreu hi ha de tot. I no s'hi val a generalitzar. Aquí i a la xina, com diu en Ferran. I entre els noms o renoms, també hi ha de tot. No cal posar-los tots al mateix sac.
El diner el pots perdre i et pots perdre./ Qui mel meneja...Aquest ho ha fet a una entitat que és la identitat catalana, però no estem lliures els catalans de ser immunes al diner.
De robos a man salva, de apropiacions indegudes, de tot això n'estem plens, per que que passa ara amb la crisis... Doncs, això que alguns s'han fet rics i qui sap si ja ho eren i ara a pagar els de poca roba.
Tu ho dius tot i be.Veritats... I tots ho sabem que hi son, pitjor si t'han tocat en les venes i t'han xuclat la sang, quan és una mica lluny és sols una ofensa, un despreci al que ho ha fet, però quan et toca,... qui et retorna el que t'han fet?
Al damunt dels nostres caps, i com que mirem enlaire no veiem els taus que treballen...Prou. Per molta atenció que posem no ens lliurarem d'aquesta lacra, jo ho deien el temps de Moisés, segons ens contaren... No robaràs. Bona tarda Zel, que no ens prnguin el moneder...Anton.
De senyor i de porc diuen que se n'ha de venir de mena... Una abraçada!
A tot arreu hi ha de tot, és ben cert. Bon apunt!
Estic plenament d'acord amb les teves paraulres i el Millet a la Garjola.
A sobre de no entrar a presó, es quedarà diners que son de tots, per viure l aresta de la seva vida.....i haurem de pagar, a sobre, les costes de judici entre tots.
Osti i jo que no m'he enterat de res del que es diu aquí... Deu ser el que té la distància. Vaig a veure si m'informo. Però haig de dir que , sense saber ben bé de que parles, he captat la idea i em sembla que estic d'acord amb el que dius de l'endogàmia, un tret molt característic del nostre estimat poble.
M'agrada que estiguis tan reivindicativa i encertada com sempre. Enhorabona pel post. Petonets.
ALT I FORT.....AIXO VA PER LA PRENSA DE MADRID. "AQUEST PAIO PRESIDIA FAES A CATALUNYA" NO ENTENC EL SILENCI D' AQUEST PETIT DETALL.
JUGANT AMB BCN.
Hola Roser, Et vull enviar un correu, però no tinc el teu mail. Si et sembla bé, des del meu bloc pots contactar amb mi per correu electrònic.
Zel!!!! què prolífica!! desaparec unes dies i em trobe 10 posts nous!!! ains ains! sort que algú manté la blogosfera activa! ;) A veure si a partir d'ara et puc seguir el ritme! muaks!
tot té una pinta de decadència...
Qui la fa l'hauria de pagar. La pena me la fan els pobres innocents que creien en ell.
És ben veritat que entre la nostra gent també hi ha pomes podrides i el que hem de fer és treure-les del cistell i no protegir-les ja que si no podriran la resta de pomes. Aquest no és el tarannà natural del nostre poble ni dels que hi viuen i l'estimen,i que per tant són la nostra gent també, que són gent treballadora que valora i espero que cada dia més la cultura de l'esforç, que tots junts tornem a sentir-nos joiosos amb la nostra descripció: els catalans de les pedres en fan pans.
No se com en tant de temps ningú ha notat res.
Ho trobo increible.
jo diria: benvinguts al món de veritat!! Trist però cert :-(
Publica un comentari a l'entrada