Relats Conjunts. Móns paral.lels

S’adorm, tard com gairebé sempre, després d’haver llegit d’amagatotis una bona estona amb la llanterna dins el llit. Prou vegades s’ha aixecat la mare enfadada dient-li que prou, que llavors, al matí no hi ha qui la faci aixecar. La darrera cosa que veu cada nit és el raconet de la paret que hi ha al damunt de l’armari que té just davant del llit.

El somni torna, com tantes vegades, és un somni recurrent. No sap ben bé si és ella qui espera el somni, o si el somni l’espera a ella.
Perquè de dia, sovint es mira aquell raconet a veure si els móns paral.lels es retroben, sent que la criden des d’allà dalt. I que li queda quelcom pendent, alguna cosa l’espera més enllà, i no hi arriba...

El somni la troba i se l’enduu, a la porteta remenuda que hi ha allà dalt. Ja és dins la petita porta/finestra, i es gira per mirar el seu llit. D’allà dalt, el llit es veu prou gran, i ella dorm tranquil.la. Ningú sap que hi ha un món allà dalt, tot un món de pilons de portetes més petites i enlairades, en un llarg passadís/habitació, i que dins cadascuna d’aquelles finestrones ella també hi és, mirant a baix, veient-se ella mateixa, i que totes les elles que veu als foradets, miren baix i enrere al seu propi passadís ple de més finestretes...

Avui, però, serà diferent. No mirarà enrere, ni una sola vegada. Caminarà decidida cap al final del gran passadís central, oblidant-se a si mateixa, buscant l’altre món que sap hi ha més enllà. perquè ho sap. N’endevina el llum, i la flaire d’aire net, en sap els colors i les textures, sent que s’hi pot quedar i viure una altra vida. Ja ha fet la tria. Un ventet suau li acarona el rostre i es deixa endur... avui farà el salt.

A baix, la mare entra i crida, crida...crida un nom que ja no és...