30 de novembre 2009

...i els sentiments...i gràcies...

els comentaris que feu ho diuen clar...i sé que deixo un regust de tristesa, -Cesc, tens raó-, unes paraules que traspuen una sensació de la que no em sé desempallegar, i que d’una o altra manera molts compartim...
és el desencís i el sentiment de pèrdua, d’allò que perdem tots, que notem i llegim, la confiança i la falta de mirall, de far, si voleu, aquella guia que ens espera per no estavellar-nos... em sembla que és una mena de llosa que sabem i presentim i no volem que ens caigui, però també, savis com som, que deia el poeta, som ben conscients que ens falten mans per aturar aquest gran pes, que ens roben els arguments, que ens callen, ens tanquen la boca amb fal·làcies, ens converteixen en insolidaris i irresponsables i fan de nosaltres com a persones i com a país una mena de Gòrgona de mil caps de serp, l’enemic públic a abatre...
i m’hi nego, i em compro vestits de floretes de tots colors, i un jersei vermell amb més floretes, encara que gairebé som a l’hivern, i faig bromes bogetes amb els nens, que riguin ells tant com vulguin...perquè fa massa dies que una freda apatia m’espera darrera cada matí que voldria començar d’una altra manera...
que n’estic cansada, avorrida, tipa d’anar contra corrent, i malgrat tot, no sé canviar, no puc ser d’una altra manera...ni vull, però recony, cansa...
que m’emprenya fins qui sap on el conformisme que m’envolta (tret d’honrosoes excepcions)... aquest abaixar el cap, i dir amén, aquesta condició assumida voluntàriament del “què vols, no hi ha res a fer”
i sabeu què? em sap greu perdre l’humor fins el punt de no tenir esma ni de comentar el que us llegeixo, però espero amb delit sortir del forat i tornar a la càrrega...
i recony altra vegada, però us necessito, que hi ha amor a dojo, i en sou mestres...

17 comentaris:

Rita ha dit...

Zel, relaxat un pelet, encara que només sigui per agafar forces, perquè això continua, però hem d'estar forts, amb veu per fer-nos sentir i tu ets la nostra portaveu: la portaveu de la blogosfera.
Petons reconfortants, guapa!

- assumpta - ha dit...

Ens faren sentir, Zel, no en tinguis cap dubte. Jo no el tinc.

I com molt bé ha dit la Rita, tu ets la nostra portaveu. Tots a una!!!

Petonets, wapa.

Striper ha dit...

Ninona no t'enfonsis vinga surt capa munt.

kweilan ha dit...

Veure ressignació i conformisme cansa i deprimeix quan s'és tan lluitadora i tan valenta com tu. No et deixis enfonsar i gaudeix de les coses com de vegades ens has ensenyat amb passejades o fotos que has fet...sense renunciar a dir la veritat ben alt i ben fort. Una abraçada!

XeXu ha dit...

I et deixes vèncer per aquestes postures? Tu? Però si hi han sigut sempre, sempre hi ha qui es deixa portar i no aixeca el cap. Que ara sigui un moment en que calgui no vol dir que ningú hagi de canviar. La cosa està com està i tots ho sabem, però això no ens ha de fer canviar a nosaltres. No té per què. On estan els teus quatre crits? La teva força? De veritat que et deixes guanyar per la desídia d'altres persones? No m'ho crec.

Joan ha dit...

De com podem arribar a ser de dependents i comprats i dispostos a vendre'ns i incapaços de poder veure més enllà de les suposades o reals bondats, en vaig veure un programa a TV3 el diumenge al 30 minuts. Ja sé que el context és un altre; però en el fons els contaminats, simbòlicament però contundentment, són els mateixos. Massa concentració de valors -que van desapareixen en la dissolució-en un de sol i les conseqüències (l'altíssim preu pagat i hipotecat): la resignació, el conformisme, el cretinisme que són les taques de quitrà que ens podreixen. I no és cosa d'uns i no d'altres tots hi estem prou fotuts de potes; tot i que no atots ens arriba la merda al mateix nivell.

La RaTeta Miquey ha dit...

Saps, descrius perfectament el que porto tres mesos sentint dins meu. M'aixeco i crec que tot ja està però no... ni llegeixo blogs, ni estic d'humor ni rés. Suposo que són replantejaments però costa. Costa molt.

Saps, ara jo també faig floretes semblants a la que llueix a la foto. I la foto de l'anterior post és preciosa.

Ànims. El que vé és sempre millor

Carme ha dit...

Sap greu sentir-te així, crec com la Rita que t'has de relaxar una mica i agafar forces. Però continuarem, Zel, cadascú a la seva manera, hem d'anar continuant.

Mon ha dit...

Zel, se el que sents perquè ho he passat i no fa gaire. Ara tinc una altra lluita de les moltes que la vida ens possa en el nostre camí, i et puc assegurar que aquesta es feixuga i passo el trangol com puc. Anims bonica ja saps em tens pel que faci falta, i com sempre mil petons.

Joana ha dit...

Entenc el teu sentiments, tots i totes el patim de vegades.
Però ets més forta que penses i trobaràs una "llumeta" un camí, per tirar endavant, val?.
Mil petons d'afecte.

Cristina ha dit...

Aixx jo estic igual. I m´encantaria no sentir-me així i poder-te animar una mica. Suposo que ja vindran temps millors. Això espero!!!

Clidice ha dit...

una abraçada!

rits ha dit...

doncs deixa't contagiar del somriure dels infants! amb ells aniràs retrobant el teu somriure!

una abraçada ben forta

Stel ha dit...

Ànims!no podem perdre l'humor, agafar-nos cada dia com un regal a desembolicar, i descobrir-lo amb un somriure, hem de trobar la part bona d'anar contracorrent, ;)
un abraçada molt forta!

Anna Tarambana ha dit...

Aquest post el podria haver escrit jo. El subscric a nivell personal i professional. A nivell personal m'ho perdono... em dono temps i espero que el temps tot ho curi. A nivell professional m'espanta el desencís que veig a l'escola, m'espanta com ens estem convertint en funcionaris qualsevol, m'espanta no tenir forces per lluitar. eEm sento sola i sovint penso que ja s'ho faran, que ja no puc més, que res té sentit, que per favor, em tornin a donar una tutoria i que algú altre es baralli amb els papers. Un desastre. El millor com sempre, els nens.
Mira de concentrar-te en ells, en les petites coses. Les millors.

novesflors ha dit...

Des que et seguesc en aquest blog que em pregunte d'on treus les forces. No les pots perdre, formen part de tu, crec jo i, de vegades, ens n'encomanes una miqueta als teus seguidors...

Cesc ha dit...

Ets increïble, no et deixes vèncer, no abandones, tu sí que tens amor i em dones més del què et penses, guarda, protegeix les teves coses fins i tot l'enyor perquè tot forma part de tu i del què creus.