...i els sentiments...i gràcies...

els comentaris que feu ho diuen clar...i sé que deixo un regust de tristesa, -Cesc, tens raó-, unes paraules que traspuen una sensació de la que no em sé desempallegar, i que d’una o altra manera molts compartim...
és el desencís i el sentiment de pèrdua, d’allò que perdem tots, que notem i llegim, la confiança i la falta de mirall, de far, si voleu, aquella guia que ens espera per no estavellar-nos... em sembla que és una mena de llosa que sabem i presentim i no volem que ens caigui, però també, savis com som, que deia el poeta, som ben conscients que ens falten mans per aturar aquest gran pes, que ens roben els arguments, que ens callen, ens tanquen la boca amb fal·làcies, ens converteixen en insolidaris i irresponsables i fan de nosaltres com a persones i com a país una mena de Gòrgona de mil caps de serp, l’enemic públic a abatre...

i m’hi nego, i em compro vestits de floretes de tots colors, i un jersei vermell amb més floretes, encara que gairebé som a l’hivern, i faig bromes bogetes amb els nens, que riguin ells tant com vulguin...perquè fa massa dies que una freda apatia m’espera darrera cada matí que voldria començar d’una altra manera...
que n’estic cansada, avorrida, tipa d’anar contra corrent, i malgrat tot, no sé canviar, no puc ser d’una altra manera...ni vull, però recony, cansa...
que m’emprenya fins qui sap on el conformisme que m’envolta (tret d’honrosoes excepcions)... aquest abaixar el cap, i dir amén, aquesta condició assumida voluntàriament del “què vols, no hi ha res a fer”
i sabeu què? em sap greu perdre l’humor fins el punt de no tenir esma ni de comentar el que us llegeixo, però espero amb delit sortir del forat i tornar a la càrrega...
i recony altra vegada, però us necessito, que hi ha amor a dojo, i en sou mestres...