la síndrome de la crisàlide

cansadament, els ulls perceben mots repetits a diari,
escrits al mateix diari, o un altre tant li fa...
i saps, perquè ho sents,
que va sent hora de prendre una altra forma,
que entens, perquè ho sents,
que el que et demana el cos, el cor, el tot que ets,
un moment reclòs, un fer quiescent, i ara recordes,
i saps, perquè t’hi sents, la sents, aquella cantarella
-la vida és un cercle,
surt el sol i es pon...-
ha passat el temps, i ho saps, de fer de centinella,
havent gastat les eines i l’esguard valent, que et mantenia...

arriba l’hora, ho saps, perquè la carn és teva,
d’anar teixint el fil, un embolcall per aquest cos cremat
que preservi allò de bo que et queda, si encara en queda,
i que ho transformis, en repòs, que mentre dormis
-profundament, absent,-
malgrat ser crisàlide tardana, masteguis tossudament,
i esperis un altre viure, imago nova, alada papallona
potser seran ales de fum, de boira o llum tardana
-darrera i definitiva naixença-
però allò que et quedi per viure, poc o molt
(no serà gaire, prou que ho saps i no t’enganyes)
però serà digne, que dignament vols acabar el camí
enmig de tanta indignitat, maldat mal renascuda...
-encara escapçaràs algun botxí
que per això et prepares-
i si més no, et queda l’esperança
perquè en la lluita nova, ho saps, perquè els sents, els tens,
retrobaràs els grans companys, amics, i el bo i el bell combat.