Certes memòries. 3

D’aquella nit poc recorda, només l’absència de dolor, i obrir els ulls per esperar l’alta.

El làser requereix repòs i cura, però podia anar a casa. Això sí, durant dies i dies li va caldre algú que la netegés i curés cada matí, o cada quan ho necessitava. Aquella ignominiosa postura de gos, arrambada amb el pit a terra i el cul amunt, li va fer sentir tota la força de la feblesa humana, depenent de tothom, a mercè dels altres.

I cada dia el nen passava per davant dels seus ulls, li duien a l’habitació, i li treien de les mans quan se la veia cansada. No s’aixecava per atendre’l, no l’alimentava, i es feia tancar la porta quan els brams de la criatura cridaven el rebuig al biberó.
I una distància subtil es va anar ensenyorint del cor de tots dos.

Un punt de fredor no volguda. Finalment, ja no el sentia a la nit. Ara, no sap qui dels dos va llençar primer la tovallola.Però tot passa, i tot va passar més ràpid que no pensava.

Ara sap, ja ho sabia llavors però mai s’ho va dir, que aquell mes va obrir una escletxa fonda, molt fonda. Quan tornava a ser mestressa de si mateixa, els ulls del nen no la miraven igual... o s’ho imaginava? Ni el seu fill de sis anys era el mateix. Va començar a fer rebequeries, i això que mai havia reclamat res fora de to. El petit li posava el braç davant la cara quan el duia a coll i mirava endavant, no pas a ella.

Per això, sap que encara li ha d’explicar moltes més coses.