Conte. L'altra versió de l'apunt anterior (i és que tot té dues cares)

Això ara el senyor conill que n’estava tip i cuit de fugir del senyor tigre. Un bon dia, el tigre ensumava i buscava com un boget el conill. Aquest s’esmunyia amagadet entre les herbes pendent avall, pendent avall, i, quan ja no sabia com desempallegar-se’n, ell sí que s’arrapa a una rocassa grossa que hi havia allà i es posa a cridar com un boig...
.
-Ajudeu-me! Siusplau! Ajut, que en passarà una de grossa!
.
El senyor tigre, sent els crits i veu el conill “aguantant” la rocassa.
.
-Es pot saber què fas, conill?

.
-Ai, estimat senyor tigre, doncs és ben clar, el que faig és aguantar aquesta rocassa... si de cas rodolés, no vull ni imaginar el que passaria! Si esfondrés la vostra preuada prada, tan verda i polida... I no vull ni pensar on faríeu les vostres migdiades, on us deixaríeu escalfar pel sol en les diades d’hivern, on, que déu no ho vulgui, faríeu les batudes per la cacera del vostre aliment...
.

-...mmmmhhh, i... segur que la roca és a punt de rodolar pendent avall?

.
-Ja ho crec, benvolgut senyor tigre, just he arribat al moment que ja començava a moure’s...i el més gros de tot plegat, és que jo, pobret de mi, ja no puc més, no tinc més forces per aguantar aquest rocam...

.
-Caram, mestre conill,quina generositat, potser doncs que t’ajudi, i així, entre els dos...
-Quin pes em traieu de sobre, senyor tigre, segur que entre els dos...
.
Tal dit, tal fet. El tigre es posa a empenyer ben fort la roca, quiet i amatent a la feina.
.
-Però, pensant-ho bé, senyor tigre, ara som dos. Si jo l’he pogut aguantar sol fins ara, vos, fort com sou, si mentrestant em feu el favor de no deixar la pedra, aniré a demanar ajut per poder-la falcar i deixar-la assegurada...

.
-Bona pensada, mestre conill, si que en sou de sagaç, i jo que només us veia com una menja saborosa... si n’he estat de ruc... aneu passant, que com més aviat marxareu, més ràpid tornareu...
.
Evidentment, encara l’esperava quan es va fer fosc. Poc a poquet, va deixar anar un dit, després tota la grapa, fins que es va separar corrent de cantó per no ser aixafat per la rocassa, el gran perill...que no es va moure del lloc on era. Si és que de fatxendes de pa sucat amb oli i cervell de mosquit el món n’és ple.