25 de juny 2010

la tretzena víctima

Deia algú, fa anys, que els temps estan canviant... i diuen els grans que tot va a pitjor, però això ja ho sentia a dir jo de petita...
També diuen els qui entenen de personalitats i conflictes, que els canvis són necessaris i que del conflicte, del desastre, del xoc, sempre en traiem quelcom de positiu...en un temps d’innocència, jo també m’ho creia, encara ara de vegades ho penso, segons com, però tal com va tot... no sé, la veritat...
Jovenets cofois de festa moren d’una manera tràgica i horrorosa, en la màgica nit de sant joan. Que no parlin de culpes, sisplau, que ens parlin de sentiments i pèrdues... què hi fa ara si és culpa dels àngels que no estaven de guàrdia aquella nit... què importa si el baixador és així o aixà, som humans, per tant errem, som humans i ens entossudim a fer el que no toca, som humans, i mentre uns morien, d’altres feien sarau a 50 metres...

Llegeixo el diari, i, com en un títol macabre de pel·lícula de sang i fetge, surt la possibilitat de “la tretzena víctima”, cosa que vol dir que sobren parts dels cossos recuperats... horrorós, l'empatia et porta a sentir-te pare o mare, potser parent proper, i la pell de gallina et corre pel cos de dalt a baix (em mirava els meus fills, l’endemà al matí, i la joia i la tristesa m’omplien el cor en un ball impossible)

Que dur, que trist, i que deixin de sortir figures per favor. Que parlin amb qui ho han de fer. Sé que seguirem passant-nos de velocitat, bevent més que no toca, jugant amb foc, saltant barreres, pujant muntanyes sense precaució, llançant-nos en paracaiguda sense aprendre’n, saltant-nos els senyals d’estop, fent ni que sigui 10 metres contra sentit, i un llarg reguitzell de conductes que poden dur al desastre, som així, humans només en una poqueta seqüència del nostre ADN, encara ens semblem més als porcs que no ens pensàvem, i ho dic expressament, perquè no sé si els parents micos en farien tantes, d’animalades, en canvi, en la tossuderia, els porcs són ben bé germans nostres.
I tanmateix, què importa com siguem? La pèrdua no la rescabala cap cop al pit, cap mai més, cap nova mesura. Finalment tots hem de ser una mica amos de les nostres decisions i fer-nos càrrec de les nostres misèries. Però deixem les proclames, i al seu lloc, els sentiments.



5 comentaris:

Ferran ha dit...

El que ha passat és un horror, i en això tothom hi está d'acord. Un horror. Dit això, si és que cal dir-ho, és inevitable que, més tard o més d'hora, es parli de quina n'ha estat la causa, de responsabilitats, de què no va anar bé...

Pobre gent, tots plegats.

rits ha dit...

tb és molt humà intentar buscar culpables.
Costa d'assumir a tots plegats.

Com dius, és molt trist. I sols les vides perdudes i les famílies condemnades al dolor és el que importa.

Joana ha dit...

Una revetlla fatídica.Quant dolor! I sobretot els que encara no estan identificats... els pares, parents i amics.
Quan els fills arriben a casa i tanquen la porta dormim d'una altra manera.
Massa accidents passen!

Joana ha dit...

De tot en fan un cirt, fins i tot de la mort.
Realment una manera espantosa de morir, tan joves, tan inconscients...
I els quedava tant per veure i viure....

Striper ha dit...

Potser cal que ara sigui es la hora de els sentiments. Ja arribara altra hora.