seguim matant i morint, mentre l’aigua
magníficament enmiralla
un cel de plom
mestressa de miratges, nítidament dibuixa
un cel que avui molts no veuran
serenament nega els arrossars nonats
bo i esperant que, potser,
vegin la llum uns ulls més nets
incansable sadolla els terrossos
pensant en deserts regats de sang
d’innocents,
miserables camps sembrats d’ossos
:
:
6 comentaris:
Seguim matant i morint,
perquè no deixem la dida
de l'estupidesa humana...
Sota d'aquest cel sempre
hi ha guerra en nom
de qualsevol Déu...
Sempre són els innocents
que sembre la terra
amb la seva sang mentre
que els covards assassins
sobreviuen en pau.
Maleïts!!!
Salut i combat.
onatge
Unes imatges precioses, zel!
Petons!
M'encanten els teus miralls! Són una preciositat!
I el poema també, després del que heu dit tu i onatge... ja no cal dir res més.
Unes fotografies precioses. I uns textos molt durs.
Les lletres tristones.... les fotos.. magnífiques.
i que hi fa que trenqui el cel
el crit de plom de sa ràbia ?
Que hi fa que el sol amagui
el groc robat per assasins ?
la justícia no la porten ells
lligada a la faixa...
porten la prepotència
sometent-nos com esclaus
Un dia una veu cridarà
que el cel és blau
i el sol enlluerna.
.................. Anton.
Quines fotos,amiga de l'ànima.
Publica un comentari a l'entrada