27 de desembre 2010

no sé fer balanç...

Està de moda fer balanç quan acaba un any. D’allò públic o d’allò privat. Passa, però, que allò públic ens ha marcat amb segell de foc allò privat.

Pena. Pèrdues de vides, amb nom o sense. Hi ha les properes i les llunyanes, però massa morts, massa morts evitables, massa tristesa de famílies a qui ha canviat la vida, sovint sense que qui els hauria de protegir es mogui. Ja sé, ja sé, no miris enllà i no veuràs. O bé, són desgràcies imprevisibles...però cal morir de còlera? de gana? a mans del teu home? On és aquí el suposat estament protector?

Ràbia. Sé on és “l’estament protector”, els qui haurien de garantir la seguretat i els drets bàsiscs de les persones. Són al seu fortí. Si això fos l’edat mitjana, durant els darrers anys, cada dia més persones s’haurien vist expulsades del pati interior del castell del senyor, a qui paguen amb treball o amb diners per tal que en els conflictes els aculli “intramurs”. Ara, el senyor s’ha quedat només amb els qui li aporten soldats i/o diners, i el poble, que segueix pagant el delme, viu fora muralla, abandonat a la seva sort. De tant en tant, sovint i sense oblit, vénen a buscar els diners, perquè diuen que segueixen treballant per unes condicions més ajustades, però el cert és que la porta és tancada i barrada. Senyors i soldats arriben i s’hi queden, però el poble no.

Feu la comparació, i a veure si us surten els mateixos comptes que a mi.

I l’estupefacció i la incredulitat són allò que em queda al cor. Què som? Ramats de xais sense veu? Pobres vilatans sense força? Com podem seguir vivint amb el cap cot i sense moure’ns de veritat? Què esperem per assaltar el fortí?

Manefles, es reparteixen les cadires. Notícia del dia, cares somrients que el seu futur és garantit. Mentrestrestant, els homes de negre a l’ombra, conspiren amb la llei i l’escriuen i reescriuen al seu gust i conveniència per tenir “ad aeternum” vivint fora muralla el gruix de la gent. I la gent es conforma amb engrunes de petites festes i ja troba un regal la companyia dels seus,(que ho és!) encara que cada dia la taula sigui més migrada i no pugui comprar als fills sabates noves. I diuen, innocents, “I encara bo que tenim sort, n’hi ha que estan pitjor que nosaltres” Ben cert, però consol que no durarà gaire, quan els toqui ser aquell pitjor.



Pena.
Pena i ràbia.
Pena, ràbia i estupefacció.
Pena, ràbia, estupefacció i incredulitat
.

7 comentaris:

Pere ha dit...

Pena, ràbia, estupefacció, incredulitat i esperança ...

Bon dia Zel.

wanderlust ha dit...

Sí noia, és un malson, esperem que tot canviï encara que sigui poc a poc.

Carme ha dit...

No sé què més dir... ja m'agradaria veure l'esperança com el Pere.

garbi24 ha dit...

passotisme serà la nostra resposta en vers ells, si no es guanyen el nostre respecte tampoc farem res per ells. El peix que es mossega la cua

pena ha dit...

i el pitjor está per arribar...
Una abraçada.

rits ha dit...

jo tp sé massa què dir. Fa temps que vaig començar a creure que un canvi és impossible. Espero estar equivocada.

nimue ha dit...

jo tampoc no sé fer balanç. Per això no en faig, per si de cas veig que no compensa... B7s!