19 de febrer 2011

et declarem la guerra, nosaltres... (sense senyal)

No volem la teva miserable almoina...
m’escoltes sepharad?
volem el que és nostre,
ho prendrem per la força si cal,
esbotzarem les teves muralles,
farem callar les boques d’alè pudent,
menjaràs les teves deixalles,
et podriràs entre les teves runes,
viuràs en la més trista de les soledats,
t’envoltarà el poder del pobles que has fagocitat
i moriràs, finalment,
en la més trista de les soledats,
amb l’única companyia dels ossos dels morts
que mai has reconegut.



Nosaltres, acostumats a sobreviure,
recordarem com lluitar contra els dracs,
i guanyar, perquè la teva supèrbia
t’ha fet perdre la por a la ràbia dels justos.

6 comentaris:

Ferran ha dit...

Els covards no podran mai comprendre com és que encara som tan tossuts. Mil mata dracs ens faran falta per vèncer a aquest drac que ha comès etnocidi lingüístic impunement. El que fa la rancúnia, mata el seny i mata la persona, a la fi, nosaltres serem persones, ell un simple criat d’un senyor que ja no el vol.

XeXu ha dit...

Sabem sobreviure i renéixer de les cendres. Ara sembla que les flames estan apagades, però encara queda brasa. Aprofitem-ho per revifar. No deixem que guanyin.

Pere ha dit...

Potser Sepharad és un món mític, inabastable que desitgem però que mai podrà existir. Creiem en ell com en la màgica Atlantida, sabem que està aquí però és molt difícil arribar-hi.
Però sempre queda l'esperança que un dia hi hagi uns homes lliures que ... la trobin.

Bon dia Zel.

Albanta ha dit...

Ho aconseguirem!!

Jordi Dorca ha dit...

Salut i independència!

Olguen Dalmasas ha dit...

Espere que els déus t'escolten. Algun dia veurem amb els nostres propis ulls com comencem una nova etapa junts. Uns nous Països, lliures i que ens facen somriure.