22 de juny 2011

em desfogo, perdoneu...

Com pot ser que acabi el curs plorant?
Potser penseu que els deixo. No. Si va bé, pel setembre seré amb ells.
Potser algú es pensa que ho dic per dir-ho. No. Des de dilluns que ploro per no res.
Potser direu coses d’hormones. No, segur.
Cansament? No ben bé.
Tristesa? Tampoc és la paraula.
Mala consciència? No... em sembla, i aquí m’aturo, i torno a dir no, em sembla...
Una mena de punxada al cor, un sentiment de no acabar d’arribar al seu, de cor... Potser n’espero massa? Potser vull massa?

És més senzill, i alhora molt més difícil, em sento impotent, un xic fracassada, un xic decebuda, un punt irritada, un pessic frustrada...no acabaria amb els xocs de sensacions contraposades, entre el que sembla que és i el que sé que no és. No sé si em sé explicar.

Em faig un reguitzell de preguntes i no acabo d’entendre que, més enllà de les abraçades, i la companyia i l’ajut que alguns em donen i es donen, generosos, més enllà del rendiment que és prou bo, individualment en alguns molt bo, i no en tinc res a dir, (que ho veig i ho palpo), no he sabut encomanar allò que jo desitjo pel grup. Segueixen essent massa individualistes, massa competitius, massa grupets tancats i en alguns moments excloents... i això, això em fa mal.


No n’he sabut prou, no he acabat de saber transmetre aquest esperit de tots per un i un per tots, i ho sé perquè quan estan sols, o amb d’altres, o al pati, segueixen fent les seves illes, posant parets, marcant-se distàncies... què faré al setembre quan ens retrobem?


Tinc un estiu per pensar, per pensar-hi més...

17 comentaris:

El porquet ha dit...

Bé, no t'ho carreguis tot a les espatlles. Els pares i famílies també hi juguen el seu paper en això.

A més, jo quan era menut també recordo els grupets, els protegits, els maleïts, etc etc... no crec que sigui una cosa d'ara, és una cosa innata en l'espècie humana.

Ho podem mirar de modelar una miqueta però això sempre hi serà. Així que malauradament, no crec que tinguis la solució màgica per a respondre això. Fas molt amb el que fas i no et pots demanar més.

Pere ha dit...

Tens un estiu per ... passar-t'ho bé, descansar i oblidar-te del treball, perque encara que no t'ho creguis, només és una feina.

Bona tarda Zel:)
(Avui dia hi ha pocs treballs gratificants)

El veí de dalt ha dit...

Buf!, Nena, fes-me cas. Agafa't un parell de dies en solitari. Et vas a fer un cim, t'esgotes. Et regales un bon llibre, una bona dutxa i un bon sopar. Tota soleta. Escrius tot el que et vingui de gust i t'ho guardes. Respires a fons i dius, prou! Et passes un estiu de fàbula amb amics i amigues, de festa, jalant i coneixent llocs nous (lluny o a prop). Fas l'amor tan com puguis. T'oblides de tots o tothom de la feina. I el curs que ve, ja en parlarem... I via fora!

rits ha dit...

Hi ha grups de nanos que funcionen i grups que no. I entenc el teu patiment, el no saber arribar. Però tb crec que ets molt exigent amb tu mateixa. Segur que alguna cosa del què els has ensenyat els quedarà.

Ara descansa, respira i cuida't. I al setembre, segur que algun canvi en ells s'haurà donat. De vegades canvien tant en un sol estiu.

yraya ha dit...

Deixa que es avaporen les idees de moment i al setembre ja tindràs temps de fer balanç.

onatge ha dit...

Costa d'encomanar tots aquests bons valors que tu comentes. No n'hi ha prou d'una bona mestra que hi posi el cor la professionalitat, també hi ha la família, la societat (que som tots, que de vegades molta gent ho oblida), els mitjans de comunicació... En fi que no hi ha res fàcil.
Amunt i crits, i silenci quan calgui...

Des del far una abraçada.
onatge

Carme ha dit...

Em sembla, Zel que ja t'han dit prou coses i jo no cal que et digui res més... fes-los-hi cas a tots, tenen raó, el porquet, el veí, el Pere, la rits... la yraya i l'onatge... escolta'ls bé i després a veure si pesques al vol el meu somriure i la meva abraçada. I un petó també.

iruna ha dit...

"fa dies que ploro pensant en la mestra... més enllà de les abraçades, de la companyia i l'ajut que mos dóna, generosa, més enllà de la seua professionalitat, excel·lent, sovint, sé que a la nit i en diferents moments del dia continua refugiant-se en l'ordinador, solitària, tot i que rep molts comentaris i sembla prou sociable, però la imagino allà davant la pantalla, tan sola, tan indivídua..."

"no pateixis, carinyo, que no hi ha cap mal en la solitud. fins i tot és desitjable i pot ser agradable, en molts moments. ja m'agrada, estar sola, com quan tu a vegades estàs sol o et veig distret a classe, amb la imaginació vés a saber on... a més de cadascuna de les nostres solituds, hi ha també les nostres abraçades i les ganes d'estar junts i de fer coses junts, a vegades... està bé que pugue haver espai per a tot..."

(ostres, zel... una que m'ha dit la sara este matí, després que l'altre dia haguéssem estat parlant de què era la "claustrofòbia": "tinc claustro-aranya"! :)

ei... quina sort heu tingut, ells i tu, de compartir el curs i quina sort teniu de saber que tornareu a trobar-vos. au, va... un poalet, per a que amb tanta plorera pugues regar les plantes... i una abraçada

Ferran ha dit...

Els pares i famílies, com diu en Porquet... i el conjunt de la societat. Que t'has pres per la maga Harry Pottera, tu, Zel? Fantàstic que vagis a per totes, més persones com tu hi hagués, però no pots, ningú pot carregar-se sobre les pròpies esquenes el pes que entenc que tu et vols posar. Penso.

zel ha dit...

Gràcies, de veritat...a tots,a totes...

Thera ha dit...

'Tots per un i un per tots' és un dels aprenentatges més difícils sobretot en els nostres temps! Segur que mica en mica ho integraran, que l'escola hauríem de ser tots! Pensa que en totes les barreres que topen els nens dia a dia per adquirir una mica d'aquest esperit, si tot hi va en contra, publicitat, cinema, comunicació, societat,...
I ara toca descansar, posar-hi distància i gaudir d'un tempo diferent. Una abraçada!

Toy folloso ha dit...

Recordo aquells pets d´hósties del pati de col.legi.
Alguna cosa s´ha guanyat....

Assumpta ha dit...

ZEL, fes el favor de descansar i deixar de preocupar-te... fas el que pots i més...

Mira que hem discutit a vegades tu i jo per temes diferents... doncs posaria la mà al foc per com n'ets de bona mestra, com t'estimes els nens i nenes del teu grup, com els coneixes, com te'n preocupes...

D'altre banda... potser tampoc és estrany que els petits tinguin els seus amics més íntims, el seu grupet si després també són capaços de fer coses en conjunt (i a través del teu blog hem vist com sí que les fan) :-)

Per cert, aquelles imatges que ens vas posar de les colònies, les del ball... allí jo no vaig veure que ningú anés "pel seu compte"... vaig veure que tots anaven a una... i n'hi havia un munt!! :-)

A gaudir de les vacances i a carregar piles per seguir l'any que ve! :-))

Elfreelang ha dit...

Zel diria que hi poses massa zel ....tu ja has fet prou els nens i nenes tenen pares i mares i un entorn particular i unes influències determinades, l'escola no fa miracles, l'escola no pot fer tot, tu no ho pots fer tot i ni cal que ho facis descansa i relaxa't....no siguis tant exigent amb tu mateixa....l'escola és una part petita del món i el món no gira igual
A ballar i menjar coca de sant Joan!

novesflors ha dit...

Fas el que pots, amb tota l'ànima? Doncs és suficient.
Demana un desig màgic, per a ells també, que avui és la nit de Sant Joan.

zel ha dit...

Ja tinc el desig demanat....de fa temps! Un petonàs a tots!

mestreta ha dit...

És una sensació horrible però no t'has de disculpar ni molt menys! Si no sentissis no series humana ni t'estimaries la teva feina. Volem arribar i ens desesperem quan no aconseguim aquestes coses.

Dit això, no tot depen de nosaltres i em fa la sensació que tu ja has fet molt! Així que també faig meus els consells que et donen per aquí dalt! Descansa, guapa, que t'ho mereixes!!!

El curs vinent? Ja es veurà...

Petonets!