Cabells platejats

imatge Llddona

La Isaura va sortir al porxo. Es va passar les mans pels cabells embullats, va respirar fondo i va quedar mirant-se un joc de núvols que anunciaven una tempesta dalt del Montgrí.

El vent li va bofetejar la cara i els braços nuus. Es va tambalejar com si el seu cos fos una fulla giravoltant sense saber cap a on anar. Estava desconcertada. El temps - anava rumiant...

Es va asseure en un balancí.

No sabia ben bé si les coses es posen al seu lloc o es desbaraten. Mai acaba res sent el que hom pensa o més ben dit com hom voldria que fos.

La mare. Sí a la seva manera l'havia estimada i ella naturalment també a la seva manera l'estimava.

Ara tot era diferent. Els fills independents, el marit ocupadíssim en un negoci que feia aigües, la mare enllitada i aquell fisioterapeuta que cada dia quan hi anava l'hi portava un ram de flors fresques.

La realitat era que es trobava sola i s'hi sentia que és molt pitjor. Cuidava a la mare amb una mena de barreja d'amor i resignació. No era una dona abnegada la Isaura ni ho havia estat mai . Tampoc considerava haver estat una esposa i una mare amb aquest mateix qualificatiu. Sempre havia tingut un punt d'egoïsme. Mirava per tothom, es desvivia per els seus però reservava per a ella petits moments que la feien immensament feliç. I a vegades se'n sentia culpable. Culpable per disfrutar del seu racó personal. Una parcel.la on no hi habitava ningú.Només ella i el seu món. Un món imaginari.

Escrivia. Barrejava realitat i ficció, il.lusió i angoixa,experiència i descobertes noves.

Entrava a la seixantena serena. Capaç i incapaç alhora d'afrontar una pèrdua més en l'esglaó generacional. La mare era de bon cuidar. Ella sí que havia estat una dona abnegada i entregada als seus sense cap parcel.la particular, sense cap més aspiració que la família. Passava els seus últims dies en un silenci que colpejava l'ànima. La Isaura s'asseia al seu costat al llit i li llegia allò que havia anat escrivint al llarg dels anys. No era res publicable, res digne d'aspirar a cap concurs literari tot i que la seva filla l'animava a escriure un llibre...

La calaixera era plena de quartilles escrites i esgrogueïdes. Eren la seva vida. Vivències. Il.lusions. Projectes. Amors secrets i també infortunis, desil.lusions i fracassos.

La mare l'escoltava tot i que li costava seguir el fil. En el seu cap es barrejava el passat amb el present. El futur no existia més enllà del berenar o del sopar. El seu cap no arribava al demà.

L'avui de la Isaura era la seva mare i tota la barreja de sentiments que se li apropaven mentre anava rellegint. La mare descobria una filla que no coneixia. La Isaura es redescobria. A ella li agradava trobar aquell punt de màgia in fantasia en tot, que fa que la realitat sigui més digerible.

Es va emmirallar al pas de la porta. Els cabells blancs despuntaven, el sol s'amagava darrere el Montgrí. El color ataronjat i rogenc del sol contrastava amb el gris platejat del cel.

Va agafar els estris i els tinys i va pensar que a les dues els vindria bé un bany de color als cabells. La mare d'un gris blau i ella d'un vermell violí. Va somriure recordant que de petita la seva mare li deia que un cap arreglat és com una casa amb la teulada nova.

La cridòria dels néts la van despertar d'aquella migdiada estiuenca... al mateix moment que el fisio trucava a la porta...

Ves per on tornant d'excursió l'últim dia de curs s'havia trencat el peu i sort en tenia de la recuperació a domicili...la mare encara s'enfilava a alguna figuera ...

Ja tenia matèria per escriure un altre relat, va pensar desvetllant-se i això que tocava de peus a terra la Isaura i molt.

Un plaer participar en aquest aniversari ZEL!