07 d’agost 2011

Hi ha invitacions que no es mereixen cap no

Un dia, fa molt i molt de temps, vaig trobar un moment màgic. Jo era fora del Marocco, a l'Escala, fumant-me un porro de doble zero i un paio anglès em filmava amb una càmera que semblava com les que sortien a la tele a les espatlles dels reporters de guerra.  

Avui he sabut que aquell dia va ser un moment que es va lligar en el temps. Vam ser inconscients. I alguns encara ho som. Cada dia. Érem coherents. I alguns provem de ser-ho, cada dia. Ens matem -i ens maten- perquè hi ha vida. Recordo aquell graffitti que deia sobre un anunci que deia: "la droga mata lentamente".

-"Da igual, no tenemos prisa..."

Ens fem grans i ens venen les presses perquè sabem que no ens queda tant temps. I alhora aprenem la paciència de saber que el rellotge passa al mateix ritme per tots. Avui he endreçat els menuts sense llegir-los cap capítol. Estic trist i ho respecten. Em mato lentament. I miro que cada matí em doni una pista per recordar que he d'aguantar 5 anys més. I si pot ser, amb il·lusió.

De cinc en cinc, en passen cinquanta. No canviarem el món. Però ressistirem. I trobarem altres moments màgics. Lligats en el temps.

2 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

He vist el teu correu, la meva adreça és fmompo@msn.com

Salut i Terra

zel ha dit...

Gràcies maco!