Em sembla que estic a punt. Dilluns aniré a l’escola. Seguiré una rutina, començaré per la neteja a fons, perseguiré els peixets de plata i sense pietat seguiré llençant papers, que, encara que siguin un record, sé que mai més miro si no és en aquestes temporades.
Em convé, a més, fugir d’aquest desfici de mestressa de casa, fent, si cal, sopars a quarts d’onze de la nit. He de reconéixer, mal que em pesi, que no estic feta per això.
Però més que res, em convé deixar de vigilar cada dia vàries vegades si hi ha gent o no a la carnisseria. No pot ser que segueixi amb aquest desfici, com si el meu ull hagués d’atraure màgicament la riuada de gent que fa uns quants estius arribaven a esperar-se al carrer. No podem fer res amb la competència de les grans cadenes que venen duros a quatre pessetes, i més si sabem que ni tan sols són duros.
Així és que enterraré el davantal, treuré la roba de l’armari (o dels penjadors a la vista), miraré si encara em puc posar segons què, em pintaré el meu somriure de “ui molt bé” i apala, que quan em dedico als infants, em sento bé. Sovint, molt més que bé. I si pateixo, bon senyal, és que encara sóc ben viva per la meva feina.
Em convé, a més, fugir d’aquest desfici de mestressa de casa, fent, si cal, sopars a quarts d’onze de la nit. He de reconéixer, mal que em pesi, que no estic feta per això.
Però més que res, em convé deixar de vigilar cada dia vàries vegades si hi ha gent o no a la carnisseria. No pot ser que segueixi amb aquest desfici, com si el meu ull hagués d’atraure màgicament la riuada de gent que fa uns quants estius arribaven a esperar-se al carrer. No podem fer res amb la competència de les grans cadenes que venen duros a quatre pessetes, i més si sabem que ni tan sols són duros.
Així és que enterraré el davantal, treuré la roba de l’armari (o dels penjadors a la vista), miraré si encara em puc posar segons què, em pintaré el meu somriure de “ui molt bé” i apala, que quan em dedico als infants, em sento bé. Sovint, molt més que bé. I si pateixo, bon senyal, és que encara sóc ben viva per la meva feina.
6 comentaris:
Tot acaba i tot comença. Ara vas cap el que et fa sentir millor, alegra-te'n. A veure si amb la canalla pots deixar enrere les cabòries estiuenques.
Et comprenc perfectament, jo tinc ganes que sigui dijous.Som masoques? N0!, ens ho passem bé fent el que fem i això, penso, és un privilegi.
La carnisseria, la pena, es que la gent compra barato i no sap el que realment es posa a la boca per manca de diners o coneixement. O vol estalviar amb el menjar i comprar-se una joia. No ho sé.
Petons.
A per un nou cicle, estimada!
Amb aquesta empenta per a iniciar el curs segur que els teus alumnes se n'encomanaran i et duran moltes alegries (val, també algun patiment, però moltes més alegries!)
Ànims! Jo ja començ a tenir-ne ganes... és fa dur però pens que compensa. Una abraçada amb un bon somriure!
masoques o no, zel, per favor, no defalliu. xaleu tant com poguésseu, i apreteu-vos mútuament, i dixeu-vos "rienda suelta", al vostre criteri, xiquets i mestres, però feu-ho :)
sí, d'acord... les famílies també.
una abraçada, zel
Publica un comentari a l'entrada