12 de febrer 2012

com la "Sarita Montiel"

amb el seu "fumando espero...", espero amb les mans lligades i sense saber què fer, sense eines i sense esperança,(valgui la contradicció), entendre on anem, que no ho entenc...

de què collons ens val anar dient entre tots ens en sortirem, si no hi ha manera de lluitar contra la involució social ni les aberracions de les accions que estan duent a terme els qui tenen ara via lliure per decidir?

si algú, de veritat, amb el cor i la raó a la mà, creu que ens en sortirem i té raons per creure-hi, no per il·lusió, no, sinó per perspectives reals, que m'ho expliqui, que jo tingui un sol motiu per seguir endavant, ni que sigui el que em deixeu...

10 comentaris:

novesflors ha dit...

No tinc el que demanes (tant de bo) però tinc un petit conhort: els teus nens menjaran bròquil.

Ferran Porta ha dit...

Jo ho crec perqué així ho sento, i els sentiments, Zel, ja ho saps, no sempre es poden expressar. Jo ho crec perquè ho vull creure, perquè així ho sento i perquè la raó em diu que no pot ser, que tot l'aconseguit, s'en vagi en orris sense que puguem evitar-ho.

En algún moment saltarà la xispa.

Montse ha dit...

Com en ferran, et dic que anirem endavant. No sé com, però hi anirem!

Carme Rosanas ha dit...

Zel, és que pensar que no, que no en sortirem, ens treu ganes, forces i il·lusió i s'acaba convertint en una profecia... que s'autocompleix. Es compleix perquè ens la creiem.

Per què no creure que sí? Potser si tots creiem que sí, es multiplicaran forces i energies positives i si més no tenim més possibilitats que sigui així.

Jo no en tic cap dubte hem de creure que ens en sortirem sí o sí! Amb raons o sense.

Joana ha dit...

Costa de creure, però ho tindrem que fer.
El principal problema, els treballadors/es, com sempre, som els que més hi perdem.

Elfreelang ha dit...

zel no hem de deixar que ens entristeixin ens desanimin o ens deprimeixin....cal lluitar, no perdre els ànims...és el que volen que claudiquem, acotem el cap i diguem amen a totes les cabro...bastonades que ens estan fent en nom de la crisi dels pebrots...i encara que sigui pesada diré que a Islàndia ho van fer diferent i se'n surten! oido al dato!

el paseante ha dit...

Amb formació de les noves generacions. I paciència, molta paciència. Aprenent que un país no es fa ric de la nit al dia gràcies al totxo. Aprenent que no es pot estirar més el braç que la màniga. No deixant que els joves abandonin l'escola abans d'hora. No fent aeroports que no calen. Fent responsables els mals gestors (polítics, financers...) de les seves accions mitjançant lleis...

I mirant els països que van bé econòmicament i socialment.

Dafne ha dit...

La pretensió és fer-nos perdre qualsevol bri d'esperança; no vull cedir, no em dóna la gana; i no et puc respondre, perquè jo també m'ho pregunto. Però no podem deixar-nos tòrcer!!! Ens hem d'enfortir, i quan un decaigui, l'altre l'ajudi a aixecar-se.
Zel, dóna´m la mà, i seguim, que no pot ser que no hi hagi res!!!!
El motiu, és que SOM MOLTS ELS QUE HO VOLEM, I CAL ANAR UNITS!!!!

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

I tant que ens en sortirem!
Poder hauria de llegir el que has escrit avans ....pero no cal, mai mai mai la vida m'ha estat senzilla, planera, fàcil i mira, aqui estic!
jo he deixat de menjar per que ho pogues fer la meva unica filla....jo ara mes malalta i lluitant encara contra un malparit maltractador i sola noia, sola.
No vull sentir NO ENS EN SORTIREM!
A poc a poc i amb seny i sobre tot, sobre tot, sense perdre MAI el somriure, això m'ho va ensenyar la meva iaia en pau descansi, aixi que ja ho saps...d'orella a orella.

Guapa!!

Jordi Dorca ha dit...

Sempre en la dignitat. Endavant i foris!