No és això, companya, deia el Gatot, tot explicant amargament el seu "viaCrucis", així com Iruna, que el viu també sense creure-ho encara.
Jo sabia, en pròpia carn com és aquest "ViaCrucis", de fa molts anys, 9 per ser exactes. I no he aixecat cap, encara que ho sembli. Jo he viscut en pròpia carn com l'escola, l'institut en el meu cas, deixa a la mà de l'atzar els alumnes especials.
Alguna cosa falla, deia la senyora Rigau. Ja vaig dir què crec que falla. Crec i em reafirmo que fallen les ganes, la motivació, la professionalitat i l'empatia. I ara no repetiré tot allò de la massificació, la situació del professorat, els diners que es reben... No.
Alguna cosa falla, deia la senyora Rigau. Ja vaig dir què crec que falla. Crec i em reafirmo que fallen les ganes, la motivació, la professionalitat i l'empatia. I ara no repetiré tot allò de la massificació, la situació del professorat, els diners que es reben... No.
Treballen pels bons, pels qui aprenen sols, i de quina manera, salvant honroses excepcions.
En el meu cas, a la classe del meu fill, eren pocs, molt pocs. Un institut públic que podia tenir 5 línies amb segregació de la cinquena pels més problemàtics, agrupats en minigrups. O sigui que no. Hi havia personal i serveis. Una comissió d'atenció a la diversitat, un parell de psicopegogues, en el cas que parlo. Un parell de persones subvencionades per l'ajuntament pels nois que sortien del camí escolar "normal". A casa vam fer tot el recorregut hagut i per haver, i pagant, que el de l'EAP no el vam tenir, només per fer retrets i insistir que no calia fer un dictàmen. I encara, per acollonar, quan em veien, em deien "cuida't tu que fas mala cara, et veig malament"
El que volien, i ho van aconseguir, va ser treure's el meu noi de sobre només de fer 16 anys.Molt difícil, ho sé i ho hem patit i ho patim. Un noi amb TDAH i TC greu. Medicat i atès, em negaven fins i tot que fos cert anés a psiquiatria, mai es van llegir un informe ni van admetre que l'haguessin rebut. Denunciable.
El més greu és que quan el meu fill va voler matricular-se a l'IOC, per acabar els estudis a distància, virtuals, en demanar els papers i els informes a l'IES, NO TENIEN RES AL SEU EXPEDIENT DES DE PRIMER D'ESO. Gràcies a qui fou la seva tutora en el temps final, mendicant dit amb les seves paraules, vam aconseguir les notes fins 3r d'ESO, que tenia aprovades.
O sigui que, imaginem ara com són les coses amb el plus d'inviabilitat que marquen els recursos. Una merdeta tot plegat.
Torno a repetir, tret d'honroses excepcions...
Torno a repetir, tret d'honroses excepcions...
3 comentaris:
No puc afegir res més, ja ho has dit tot......
alguna cosa falla o més d'una
de vegades tens molta mala llet i les coses et surten barrejades, poc raonades, molt passionals... des dels budells.
A mi també em passa.
Però altres vegades saps fer una anàlisi clarivident i franca.
Com que em cites et diré que no estic d'acord que hi hagi amargor a les meves paraules. No consento que res ni ningú m'amargui la vida. I si les meves paraules han fet aquesta impressió alguna vegada, és només perquè no sé escriure prou bé, com no sé ser millor pare ni company ni amic. Com no sé quasi res.
Però a mi em subleva molt l'amiguisme i el tapar-se les vergonyes en qualsevol feina. I reconec que ets valenta reconeixent les misèries entre els que viuen de l'ensenyament (o en tornen a dir educació?).
Em toca els collons saber (perquè ho explica) que qui despotrica de la conselleria i del sistema i després d'un munt d'anys no ha volgut treure's plaça de funcionari, faci bandera antisistema que ara es porta molt, i expliqui amargament la realitat de barris espanyols en la catalunya que l'amarga. Em fot, que subjectes com aquest tipus estiguin ensenyant en escoles d'educació especial sense més mèrit ni professionalitat que ser un interí de llarga durada. I que enlloc de dedicar responsablement el seu temps a formar-se pensant en qui serà receptor de la seva docència, el dediqui a activitat pseudoartístiques paranoiques.
I que encara hi hagi qui li somrigui les gracietes...
Tot el sistema falla Roser.
Però ningú hauria de sentir-se amb dret a criticar "als de dalt", si no està segur d'haver donat tot el seu temps, tota la seva professionalitat, tota la seva capacitat... a fer bé la seva feina.
De qui t'he parlat, el que en sé és pel que explica als blogs. Dels que pateixo, el que en sé és pel que em diuen i per com actuen.
Cap d'ells els vull a prop meu. I que cap gosi no fer els mínims. Perquè m'estic tornant molt loco. I a la selva, només hi ha una llei.
Bona nit, bonica.
zel,
conviure amb esta situació no és fàcil, sovint desesperant, i per mi també és amargant.
és un esforç constant, tal com ho expliques, l'esforç constant de topar amb la realitat i intentar trobar solucions, demanar explicacions i altres maneres de fer les coses, dedicació, valorant-ho molt quan veiem que n'hi ha i desanimant-mos quan veiem que no... l'esforç constant de trobar els nostres fills havent d'encarar un món ple de dificultats i alhora l'esforç de procurar natros motivar-los i no transmetre'ls natros amargura, perquè si a sobre perceben que tenim una visió tan dolenta del camí per on van, on de fet som natros qui els portem cada dia, com podem esperar que ells estiguen motivats?
costa molt... però no tenim altra opció que persistir en este esforç i buscar sempre què podem fer de la nostra part.
no vull fer via-crucis, zel... no vull interpretar la nostra vida com si ho fos.
fa dies que no escrius res de la classe petita... ho enyoro. enyoro aquell espai, aquells alumnes que estan amb tu, i la zel quan està amb ells i es dixa portar per aquelles alegries (petites i immenses).
Publica un comentari a l'entrada