Això que faig, és un xic d'encomanament de molts. Passo estones fent coses que abans mai feia. La Carme, que ha celebrat 6 anys de blog, em va fer encomanar aficions i em vaig embolicar amb el paint. Gràcies a ella, també, vaig començar a escriure molta més poesia. Per mi és una persona especial, com uns quants blogaires que, tot i que no em tenen als comentaris, els sento molt molt meus. Això és cansament? No, és la vida d'ençà que tot va com va. I ara em dedico als projectes de quadres i al gos, que ens ha canviat l'humor a tots els de casa!
La feina s'està definint, potser no ben bé com m'agradaria.
Però sí que reflecteix l'humor tristoi dels darrers temps, quan sabem que tot està canviant cap a un inexorable final d'alguna cosa que ens feia un xic més feliços.
Caldrà encara donar vida a l'esboç dels caminants, que de moment són ombres, com ara jo. I potser si hauré d'acceptar la foto del Paseante! I perquè no, posar-hi un gos!
8 comentaris:
és teu el dibuix.pintura? precioooooooooos! el blog de la Carme ha fet sis anys......ui i jo a la figuera sense adonar-me hi vaig prest!
Ya te lo he dicho alguna vez, pero te lo vuelvo a repetir:
Alucino con esta faceta tuya pictórica!
Me encanta!
ZORIONAK!
Molts petons, maca!
;)
Rere cada final sempre hi ha la llavor del principi d'una cosa millor.
El temps és el que hi ha. Si fem unes coses no em podem fer altres, per molt greu que ens sàpiga. L'important és procurar sentir-nos bé fent el que fem. :-)
Per cert, a mi també m'ha agradat molt aquest quadre. Felicitats!!
Que bonic t'ha quedat Zel!
Li encantarà!
m'agrada molt com pintes, zel, i esta tarda vora el canal, moltíssim. m'agrada que no sembla una foto sinó un altre món, paregut al que vivim, però diferent, pintat per tu.
m'agradaria saber això que expliques que "la feina s'està definint, potser no ben bé com t'agradaria". què deus voler dir? interpreto que parles de la feina a l'escola, però no ho sé. com deu estar afectant-te a tu?, i als xiquets de "la classe petita"?
una abraçada, zel.
Estic segura que na Carme està molt satisfeta amb aquest regal i no parlo només pel quadre...
Admiro moltíssim el que fas, jo em sento totalment negada i potser això fa que us miri amb ulls sorpresos davant de tanta destresa i bellesa alhora. Si això s'aprèn (cosa que dubto), ets una boníssima alumna!!:)
Aferradetes i bona tarda!
Zeeeel!!!
Avui sí que vaig tard!
Ja t'he dit algun cop, que al·lucino amb els teus quadres, que d'un dia a l'altre, vas, t'hi poses i et surten així de bonics!!!
De l'altre post d'aquest quadre a aquest hi ha una millora molt maca.
M'encanta, gràcies per dedicar-me'l...
Els núvols preciosos, l'aigua també m'agrada molt i només anomeno això perquè em sembla moooolt difícil.
La relació que hem creat, aquí als blogs, és molt especial. A èpoques ens hem comentat amb constància, després no tant, però hi ha la sensació que sempre hi som (no tots, però alguns sempre hi som) aquesta sensació es confirma de tant en tant amb un comentari inevitable o amb un post preciós com el teu.
Gràcies per la teva felicitació, pel regal d'aquest quadre i per les teves paraules... La vida va com va... tens molta raó.
I quan dius que la feina es va encarrilant, jo entenc (en una interpretació ben lliure de qui ha fet una feina en aula petita, encara que faci anys) que li comences a trobar el gust i que comences a gaudir-la més que no pas enyorar-te de l'altra... espero que sigui així.
Una abraçada, Zel, immensa... continuarem, essent-hi, encara que sigui en silenci, per molt temps. Gràcies, de nou.
Me l'enduc a casa...
Publica un comentari a l'entrada