teu, meu, nostre

Sense dir gaire res, i per fer proves, vaig canviar el fons.

El goig d'estrenar, com si estrenés casa.

I els convidats heu arribat, i m'heu omplert tota la casa de calor (el color tant li fa). I de colors i de perfums, i de records i de paraules...

.

.

I he recordat allò de l'estranger (Moustaki, sisplau, qui no el coneix?)

.

.

No vull que ningú es senti estranger a casa meva ni al meu país.

Jo, com la meva terra, vull, desitjo, ser una persona acollidora.

Voldria, que casa nostra fos casa de tots..., però els tots no ens deixen, coi!

Però, com es combina amb la forçada convivència amb qui no et vol com a veí, sinó com a súbdit? Amb qui es creu amb el dret de canviar el diccionari, perquè la paraula "nacionalidad" al diccionari de la RAE tenia dos significats i ara en té quatre? És que els dos primers, ens donaven dret a estat, sabeu? I els dos segons, ens deixaven ser una comunitat amb estatut, aprovat per ells, els amos.

El que més m'emprenya, i em sap greu, és que hi ha un tipus de personatges, que fan sortir allò pitjor de mi mateixa, que ni reconeixeria que tinc dins, però que evidentment hi és.

Em fan sortir la ràbia, l'odi, em provoquen desig de venjar-me, em fan oblidar que no accepto la violència, perquè els estamparia la cara de mans, els engegaria a mar sense "cayuco", els duria a la selva sense vacunes, els portaria a la cara fosca de la lluna, els... en fi, els; de tot i gros.