porta per porta

Sent com sóc una mare d'aquelles bledes, porugues i patidores, em miro els meus fills i no puc evitar el pensar què faran avui, demà i tants dies, tantes mares que esperen la 3a ofensiva, carrer a carrer, porta a porta, fusell en mà. I penso, que, segur, si tingués amb què defensar-me, també ho faria. Vosaltres, us els deixarieu prendre?

Aquesta foto és del matí de reis, quan, a la seva edat, encara esperen que tots junts obrim els regals, amb aquest somriure d'orella a orella, i la mateixa il.lusió de quan eren petits, i el millor, el donar les gràcies. M'han fet els dies menys tristos i m'han acompanyat en l'enyor del meu pare, tot enyorant molt també, però callant, el seu avi.

Avui, a la classe, hem hagut de parlar de guerra, de guerres. I sabeu, ells volen saber, necessiten saber, quins són els bons i quins els dolents. Són moments en els que t'has de mossegar la llengua i buscar situacions i exemples per tal que s'adonin ells mateixos quin és el bon camí.

Finalment, hem acordat que, "el més dolent", és qui no sap controlar la seva força i fer-ne un mal ús, qui sabent-se o creient-se més fort i poderós, es pensa que tot s'arregla amb la violència. Hem parlat de com cal ser-ne de valent, per fer servir paraules enlloc d'armes. Hem parlat de mirar-nos als ulls i no enganyar-nos, de saber dir això que fas no m'agrada, em fas mal, em fas posar trist. No sé si ens haurem entès. Nosaltres anirem mirant com juguen, com es tracten, com es parlen, per anar encomanant un delit de pau.