avui no em feu gaire cas...

Penso insistentment en els canvis que proposen des de la Conselleria d’Educació. Diuen que hi ha canvis que no seran. Hi ha errades, cert, com això d’afegir hores voluntàries, un incentiu que no funcionarà. Penso en les opinions sobre rendiments, baixades de nivell, falta d’esforç dels nois i noies, desmotivació...sempre tot negatiu, negatiu...i com que alhora estic escoltant el futbol, em recorda el passat . “Siempre negatifo, nunca positifo!!!”

Penso en els talls i retalls que van fent d’aquí i d’allà als intents de donar sortida a unes idees humanitzadores, ancorades al nostre món, incorporació de metodologies variades, uns canvis d’organització que, cas de fer-se bé, posarien agafadors (és com allò de "treure les barreres arquitectòniques”), a tota una colla d’alumnes que tenen unes necessitats i uns temps diversos i variats per aprendre i arribar a posar unes bases potser no gaire academicistes, però si vivencials, que els permetrien tirar endavant. Que s'aprèn tota la vida coi, i hi ha coses que ja s'aprendran.

I penso també en la facilitat amb la qual ens posem a la boca les culpabilitzacions, que si els pares, que si la societat, que si els companys... Tot són generalitzacions, i si a algú el tranquil.litza, doncs em sembla bé, però d’aquí a acceptar-ho com a veritats universals...

Em falta un esperit lluitador i contradictori que proposi il.lusió, em falta, per exemple, una actitud que he vist en molts professionals que treballen a les aules d’acollida, les integrades, vull dir, no pas les segregacionistes.

Que algú em doni una raó vàlida i encertada per desacreditar els Plan Individuals per atendre als nens amb NEE. (Que no sigui la feina que suposa, si us plau...) Que algú em doni una raó vàlida i moralment encertada que impedeixi fer als alumnes que ho necessitin, els batxillerats amb tres cursos. Si les comissions pedagògiques funcionen, sabem molt bé qui es mereix poder seguir, a qui se li pot conservar una nota i donar-li la mà, enlloc de fer-li la traveta.

Hi ha en alguns moments unes caracteritzacions histriòniques de persones que van a l’escola com si anessin al sacrifici. Que parlen dels nois i noies com si parlessin d’enemics públics. Que hi nanos difícils? O i tant, jo en tinc un a casa, i els tips de plorar que ens hem fet tots, ell el primer.

Hi ha gent relacionada amb l’ensenyament que busca brega, que enverina les relacions, que mai troba res del seu gust. Coi, perquè no pleguen? Perquè no canvien de feina? Que ens deixin als qui ens agrada l'ensenyament/educació, que disfrutem de fer de cada alumne un repte, de veure en cada alumne una persona única i especial, que ens deixin treballar per ajudar i no per fotre vides enlaire, que ens deixin buscar que els nens vagin a l’escola amb ganes i no amb ràbia.

Potser és que, altra vegada, un adolescent ha entrat a una escola a matar gent, i no puc deixar de preguntar-me perquè. Potser és que, no fa gaire, vaig llegir l’increment dels suicidis en nois adolescents. Potser és que encara somio truites.