homenatge Carles Riba

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,

ales esteses sobre un gran riu

per on davallen lentes barques de gent que riu

a l'ombra baixa del tenderol,

i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,

mena amb fatiga cap a ciutats

que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats

d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats

i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar

imatges clares dintre del cor....

Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or

que flota i fina lluny de la mà.

Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,

qui de recança ulls clucs es peix,

tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix

i alt sobre els altres,

guaito l'ona incessant com creix

i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer

l'encant, llançar-me sang i sentits

a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,

o al cant, que d'home a home va i ve?

¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial

que un tret, per folga, tomba del cel,

i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,

cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,

sense un plany pel seu mal?