fora, tot li pareix inhòspit.
s’arrauleix al racó dret del sofà i engega la televisió que no mira conscientement...el fred creixent de fora no és tan dens com el fred acumulat dins, estable ja, molt més (sent que diuen), que els gels de l’àrtic.
es va fent un bolic de carn i sentiment, de tristeses llargues, mentre la buidor omple tot allò que havien sigut sentits i significats...
els 6.825 dies declarats de dedicació a allò que tant estima queden reduits al no res, així com els 12.675 dies (sense actualitzar) dels quals no vol fer balanç.
(hi ha pedres que suporten pedres que suporten d’altres pedres que en suporten d’altres...l’esllavissada s’escola a la seva vida i cap record hi és ara present) demà, potser, trobaran una clofolla descarnada, si aconsegueix a cop de rosegar-se extirpar l’anorreament invasor que l’aclapara, un torb gelat d’impotència, mentre fora, tot sembla igual que sempre...
14 comentaris:
uff!! Pobre! Quan et sents d'aquesta manera ja cal que facis tot el possible per sortir-te'n!
De fet ja massa negra per veure un raig de color verd esperança.
a fora, tot són aparences, mai sembla que res hagi de canviar. Però tot es recondueix a cop de reconstruir allò que ha desfet l'esllevissada.
*Sànset*
Potser, en últim extrem, allò edificat queda pels altres com una pedra més, entre tantíssimes, que suporta el sentit i el significat, la pèrdua dels quals fora la Runa i Ruina Total. Potser, si alguna cosa ets i fas (que tingui cara i ulls, si més no fins a cert punt o de manera relativa) tot queda connotat en una radical generositat que ens constitueix.
Una abraçada, Roser.
Que ha passat Zel?
Et podem ajudar???
Una abraçada!
Sí que és negre, sí. Més que negre, fosc, obscur, tèrbol...
Situació difícil.
Ai, quina pena!!!
Mira de passarte-la soleta i de no emprenyar el personal.
Zel, bonica... no sé de quina mena d'esllavissada parles, em sap greu llegir-te així, si podem fer alguna cosa... de moment fas bé en escriure-ho, no t'ho quedis dins.
No sé el motiu...però entenc la tristesa, però no hi pateixis, per fosc que sigui algú et farà llum....ho se segur.
Massa negre... que en sorgeixi algun altre color, més lluminós, més alegre, més esperançador :)
Per això has buscat el blog Raquel sobrevive, perquè també tu estàs trista...
Passa de vegades que la pena troba pena; però la negror de Raquel és tan infinita que no té ni vores i no pot eixir perquè no està enlloc.
Abraçades des de València, i ànims.
Una mica de llum... siusplau, per molt que costi!
Zeeeeeel!!! una abraçada lluminosa i grosssa! guapaaa meuaaa!!
Publica un comentari a l'entrada