Certes memòries. 2

Del diagnòstic fins l’operació no va passar ni una setmana.
Havia de fer-ho. El metge va ser molt clar, com ho havia aguantat?-li va preguntar. No ho sabia, però mirava el balcó sovint, massa sovint...

Ella es sabia soferta, però aquell ròssec li anava prenent el seny. Una barreja caòtica de sensacions inutilitzava el seu fer diari.

El matí que es va sorprendre a si mateixa amb el seu fill damunt la taula plorant, espantat i indefens, i ella cridant, els punys closos, els ulls esbatanats, amb el seny perdut, amarada de llàgrimes d’impotència, ràbia i desesper va sentir que la decisió estava presa.

Havia de desalletar-lo, d’un dia per l’altre. Un mes i prou, pobret, i quant l’havia fet patir... S’hauria de quedar al llit un mes més, sense poder-lo passejar, ni fer-se’n càrrec a temps sencer. Trencar el lligam, si és que n'hi havia, ella només era capaç de percebre tempestes emocionals.

Ni moure’s per treure’l del bressol. Ni el bany, ni els jocs, la minsa compensació que, quan es tornava a sentir ella mateixa, li donava. Potser millor? Desgraciada, es deia, boja i desgraciada...

Però a l’hospital, va plorar com una criatura demanant si tot aniria bé...-els meus nens!- els deia...-un només té un mes...- ronca ja la veu de brams i histèria ... i no es va adonar de res més, perduda en l'espiral psicodèlica de l'anestèssia.