10 de gener 2010

Certes memòries. 2

Del diagnòstic fins l’operació no va passar ni una setmana.
Havia de fer-ho. El metge va ser molt clar, com ho havia aguantat?-li va preguntar. No ho sabia, però mirava el balcó sovint, massa sovint...
Ella es sabia soferta, però aquell ròssec li anava prenent el seny. Una barreja caòtica de sensacions inutilitzava el seu fer diari.

El matí que es va sorprendre a si mateixa amb el seu fill damunt la taula plorant, espantat i indefens, i ella cridant, els punys closos, els ulls esbatanats, amb el seny perdut, amarada de llàgrimes d’impotència, ràbia i desesper va sentir que la decisió estava presa.

Havia de desalletar-lo, d’un dia per l’altre. Un mes i prou, pobret, i quant l’havia fet patir... S’hauria de quedar al llit un mes més, sense poder-lo passejar, ni fer-se’n càrrec a temps sencer. Trencar el lligam, si és que n'hi havia, ella només era capaç de percebre tempestes emocionals.
Ni moure’s per treure’l del bressol. Ni el bany, ni els jocs, la minsa compensació que, quan es tornava a sentir ella mateixa, li donava. Potser millor? Desgraciada, es deia, boja i desgraciada...

Però a l’hospital, va plorar com una criatura demanant si tot aniria bé...-els meus nens!- els deia...-un només té un mes...- ronca ja la veu de brams i histèria ... i no es va adonar de res més, perduda en l'espiral psicodèlica de l'anestèssia.

10 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Que angoixant haver de deixar els nens petits per una operació, i un mes! Entenc com es devia sentir, pobrissona... segur que va patir molt més ella que els seus nens.

M'emociones, Zel, ho expliques molt bé, des de dins de tot, de les emocions i vivències més profundes.

nimue ha dit...

mecastxislamarrrrr... quin patir!! ains!

Garbí24 ha dit...

Hem de confiar que sortirà bé......

Tanhäuser ha dit...

Què dur Zel. Quina por tan intensa i justificada.

Magda ha dit...

I segur que de tot aquest patir el que en va sortir és una dedicació posterior més plena cap als fills. Segur que és aquesta dedicació i aquest amor el que els fills senten i tenen. Vull creure que continua així ...

Montse ha dit...

buf... és el segon cas que conec... sé com es passa de malament.
La protagonista de la meva memòria no ho va arribar a passar tan malament... només va haver d'escollir perquè les circumstàncies d'aleshores no eren les d'ara i no estava prou mentalitzada. Ara no ho faria.

però la teva està plenament justificada, no tenia elecció!

els fills, quan s'han fet grans i s'han sentit estimats, ho perdonen tot.

Curiosa la paraula de comprovació: instint

Striper ha dit...

Segur que sortira be , anims.

el paseante ha dit...

Explica'ns el final, sisplau.

Cèlia ha dit...

El que m'ha deixat glaçada és això de desfer un lligam amb el fill d'un mes si és que n'hi ha... quin fred m'ha entrat endins!

Isabel Barriel ha dit...

buf! quin patiment...